Les coses no passen perquè sí, i en l’àmbit militar, exceptuant determinades bogeries, és evident que el factor determinant que permet intuir per on poden anar les coses és la despesa en aquest àmbit. Una mirada de llarg abast, del 1870 ençà, ens permet veure com han evolucionat les dinàmiques militars i, per tant, bèl•liques.
En aquella allunyada data la potència principal en despesa era França, seguida a una certa distància de la confederació alemanya, l’imperi rus, el Regne Unit i ja bastant més allunyat els EUA. En aquell any Espanya encara sortia en el rànquing de les 10 primeres potències, ocupava el lloc 8è amb una despesa d’uns 31 milions de dòlars i que és menys de la desena part del pressupost francès.
El 1875, data simbòlica en la qual l’historiador Erik Hobsbawm situa l’inici de l’era de l’imperi, la primera potència miliar era Rússia, seguida de Franca, el Regne Unit, l’imperi alemany (que havia caigut molts llocs), els EUA (que ocupava una modesta 6a posició) i, atenció!, l’imperi austrohongarès que era molt imperial, però molt menor militarment, ocupava el 7è lloc per darrere de l’imperi turc i molt a prop en despesa, un 15% més que Espanya, que continuava en la 8a posició.
Si d’aquí saltem a l’inici de la I Guerra Mundial el 1914, podem veure com les cartes del potencial bèl·lic estaven redistribuïdes d’una altra manera. En començar la guerra, la gran potència militar era l’imperi germànic, seguit a distància del Regne Unit, mentre que Rússia ja havia passat a la 3a posició i França havia davallat molt. De fet, la seva despesa era un 25% menor que l’alemanya. La feblesa austrohongaresa era claríssima malgrat l’esforç fet, i ocupava la 5a posició. Els pressupostos en aquest període ja es mesuraven per milers de milions de dòlars, aquí es veu com els EUA queden absolutament despenjats perquè només assoleixen un pressupost de 245 milions, molt allunyats dels més de 4.000 milions de l’imperi germànic. Espanya continua en la 8a posició, si bé només amb 103 milions de pressupost.
En acabar la guerra, diguem el 1919, el panorama ha canviat substancialment. El primer lloc és de lluny per als EUA. És el que ja sabíem, la guerra l’ha convertit en primera potència. Però, atenció!, Rússia ocupa el 2n lloc i és la unió de repúbliques soviètiques, seguit del Regne Unit i de França. Espanya, i és l’últim any on apareix destacada en el rànquing, ocupava la 7a posició.
Si saltem al 1936, inici de la II Guerra Mundial, Rússia és la primera potència seguida del règim nazi. Ells dos encapçalen el potencial militar d’aquella època, si bé apareix un tercer en discòrdia que no durarà massa temps en aquesta posició del rànquing dels primers llocs, que és Italia. És el rearmament de l’època mussoliniana. A continuació ve el Regne Unit, els EUA a distància i França. La capacitat bèl•lica francesa en termes pressupostaris era aleshores molt feble a diferència d’èpoques anteriors i aquest fet explica que Alemanya no tingués cap problema en declarar-li la guerra i ocupar-la en poc temps. De fet, el potencial alemany era superior al del Regne Unit i França junts. Segurament la guerra no s’hauria produït, o no almenys en les mateixes condicions, si França hagués mantingut la seva trajectòria històrica anterior, la de finals del segle XIX i principis del XX.
Quan la guerra s’acaba, 1950, els EUA ja s’han convertit de lluny en la primera potència, seguida de prop de la Unió Soviètica. La resta estan a anys llum. Però aquest predomini americà no és permanent perquè al llarg de les dècades següents l’URSS fa un esforç espectacular de manera que el 1980 el potencial bèl·lic més gran està en mans dels països comunistes. L’URSS té un pressupost de 201.000 milions per només 145.000 els EUA, la Xina comunista 25.000, els mateixos que destinen Alemanya, Anglaterra i gairebé França. Aquest escenari ens ajuda a entendre la política exterior americana que inicia Reagan, que té com a objectiu fer implosió en l’economia soviètica a força de jugar la carta de multiplicar la despesa militar en una carrera que els comunistes no acaben de seguir.
El resultat és que el 1990 la primera potència amb diferència torna a ser els EUA, l’URSS es manté en carrera, però ja molt afeblida i darrere d’Alemanya, Regne Unit i França. La consumació del canvi es produeix observant els pressupostos de l’any 2000. Primacia absoluta americana i, més espectacular, Rússia desapareix del rànquing dels primers. És un fet que no s’havia produït des d’èpoques molt llunyanes. Des del segle XIX i abans sota la fórmula de l’imperi tsarista, la Rússia bolxevic o l’URSS, aquell estat ha ocupat sempre el primer o segon lloc i ara a l’inici del segle XXI no existeix militarment. Cal situar aquí una inflexió molt important, l’afebliment extraordinari del potencial militar històric de Rússia.
Deu anys més tard Rússia continua desapareguda, es manté l’hegemonia americana i a molta distància apareix la Xina. És l’inici de l’aflorament d’aquest país oriental com a potència. Hem d’esperar fins al 2015 perquè Rússia torni a aparèixer en el rànquing amb la 4a posició, però amb un pressupost molt migrat pel que és la seva potència territorial. Només 78.000 milions.
I així ens podem situar al 2020 que és el pròleg necessari de l’actual conflicte. En aquesta data els EUA és la primera potència militar amb diferència, de fet el seu pressupost és tan gran que supera la suma dels 10 següents països que són la Xina, seguida a distància de l’Índia, atenció!, Aràbia Saudita i Rússia. Si posem xifres tindríem 721.000 milions de pressupost pels EUA, 259.000 milions per a la Xina, 70.000 milions per a l’Índia, vora de 65.000 milions per Aràbia Saudita, 64.000 milions per a Rússia, 50.000 milions per a França, 49.000 milions pel Regne Unit i més de 48.000 milions per Alemanya. És evident que Rússia té capacitat per desplegar els conflictes bèl·lics locals, però que no pot afrontar una guerra de llarga durada ni enfrontar-se amb adversaris massa poderosos. Evidentment, no amb els EUA, que té un pressupost 11 vegades superior. Però és que la suma dels recursos dels quals disposen França i Alemanya ja són superiors quasi en una tercera part als russos.
És cert i es pot pensar que la disponibilitat operativa del material militar d’aquest països europeus no és òptima, és a dir, per situar una referència, els carros de combat dels quals disposa podrien entrar en funcionament només en una petita part, però el potencial òbviament hi és i només necessita un cert temps per assolir-lo. En contrapartida Rússia disposa del seu potencial operatiu en bones condicions, però com s’està veient a Ucraïna la seva insuficiència de recursos fa que la logística d’alimentar la guerra sigui deficient.
La conclusió de tot plegat és que les guerres es produeixen abans que quan esclaten, i els pressupostos militars serveixen per interpretar i veure la situació. En aquest sentit Rússia només és un perill per a Europa si, situada en un carreró sense sortida, considera que el seu últim recurs és l’ús de l’armament nuclear tàctic que disposa, i no diguem ja de l’estratègic.
Loading ...
