És evident que la invasió d’Ucraïna és inacceptable des de tots els punts de vista. Ara, un cop constatat aquest fet, cal plantejar-se com hem arribat fins aquí i com es resol aquesta situació, perquè la demonització que fan alguns mitjans de comunicació a casa nostra, El País de manera destacada, de Rússia i Putin només provoquen generar un clima que ens pot conduir a un greu enfrontament militar entre occident i Rússia de conseqüències desconegudes, i en tot cas tràgiques.
L’escriptor rus Evgueni Vodolazkin, un dels escriptors russos més reconeguts en l’actualitat, feia unes declaracions dies enrere en les quals subratllava alguns aspectes que cal tenir presents. El fet que Rússia després de la caiguda de l’URSS i durant molts anys, va esdevenir un país extremadament amistós amb Europa i va complir amb escreix les exigències d’occident. Va voler articular-se amb la realitat europea i, tal com apunta Vodolazkin, va rebre gestos de menyspreu. El Pacte de Varsòvia, l’aliança militar de l’URSS, es va dissoldre, però l’OTAN, que té com a únic objectiu enfrontar-se a l’URSS i ara a Rússia, no només va romandre, sinó que es va ampliar a països que eren limítrofes amb la Unió Soviètica i això va ser percebut com una gran amenaça, perquè els russos com és lògic no veuen l’OTAN amb els mateixos ulls nostres, sinó com un instrument militar controlat pels EUA i que presenta una imatge amenaçadora.
La deformació progressiva del que en realitat és Putin, un pragmàtic capaç d’acords ara convertit en un dimoni i equiparat a Hitler, insisteix en una línia molt desafortunada, que l’historiador Christopher Clark subratlla com un motiu que forma part del que anomena en el seu llibre “Las trampas de la historia”. El 2008 Geòrgia i Ucraïna van demanar l’ingrés a l’OTAN per la via ràpida. Si s’hagués produït aquest fet, haurien estat la 4a i 5a antigues repúbliques soviètiques en ingressar a la coalició occidental i hauria esdevingut un cop demolidor per a Rússia. Polònia, els països escandinaus, estaven entusiasmats amb la idea, i van ser Alemanya i França, junt amb Itàlia, Hongria i el Benelux que van frenar la iniciativa. Però, alhora, van mantenir les perspectives futures. La mateixa Merkel en aquell inici, ara ja una mica llunyà, va fer unes declaracions en el sentit que Ucraïna entraria a l’OTAN sense, però, convertir-ho en realitat. Segons Clark la confusió entre dues realitats tan diferents com la UE, una estructura civil sense exèrcit i un aparell de seguretat molt atrofiat, i l’OTAN, una aliança militar liderada des de fora d’Europa, des de Washington, ha impedit que hi hagi una política coherent europea en relació amb Rússia.
Ara, amb la pressió a Ucraïna, tot és molt més complicat i difícil de resoldre. Però, precisament per aquesta característica és més important que mai recuperar el fil i ressituar els termes del conflicte fins a aconseguir desactivar-lo.
Hi ha tres fets històrics que cal recordar en aquest moment. Un és que la I Guerra Mundial va començar sense que realment hi hagués consciència clara que s’anava a iniciar. És un fet terrible que demostra l’extrem al qual pot arribar la incapacitat política i els estats d’opinió histèrics. La segona experiència és la crisi dels míssils a Cuba en el període Kennedy-Khrusxov. La imatge visual que tenim a occident és que l’armada dels EUA va impedir amb el seu bloqueig l’accés dels vaixells russos a Cuba i va obligar a la seva retirada, ja que si no hagués estat així, l’atac americà s’hauria produït. Però el que sovint s’oblida és que junt amb aquesta escenografia visible, hi havia una intensa negociació entre Moscou i Washington amb importants contrapartides, perquè al mateix temps que Rússia renunciava a equipar amb míssils el règim cubà, es va produir un acord secret pel qual els EUA abandonaven les seves posicions i llançadores de Turquia. És a dir, es va produir un acord amb concessions mútues i es va negociar en mig del conflicte.
La tercera experiència és la de la fi de la II Guerra Mundial. A finals dels anys 40 i a inici dels 50 del segle passat, francesos i alemanys malgrat la sang mútua vessada en tantes guerres precedents i l’última tant recent com terrible de la invasió nazi de França, van arribar a la fruitosa conclusió que era molt millor treballar plegats que no viure en un permanent conflicte que basculava entre la guerra i la pau armada. Se’n van adonar tard.
Ara amb el cas d’Ucraïna aquests tres exemples haurien de ser decisius a l’hora d’enfocar la política d’Europa i també la dels EUA, cosa que amb l’actual president, que manifesta un caràcter bipolar, pot ser difícil. De la fugida inexplicable de l’Afganistan ha passat a la bel·ligerància i dura negociació amb Rússia de la fase actual. No és una bona companyia, per aquesta raó és més important que mai que la UE defineixi un camí propi, entre altres raons perquè els costos de les sancions de Rússia, que poden ser molt importants, tindran un correlat equivalent al nostre continent. La pujada dels preus de l’energia i del blat determinaran un augment de la inflació, que pot arribar a créixer 2 punts més sobre la xifra actual. I el conflicte social i la crisi econòmica que això pot provocar pot danyar profundament a uns governs dotats d’escassa credibilitat.
Cal recordar, a més, que darrere de Rússia hi ha la Xina, que Iran manté la seva aliança, que Algèria que és proveïdora del gas que consumeix Espanya, és un aliat històric de Rússia. Mentre que el Marroc ha establert estrets lligams amb els EUA. Rússia i la Xina estan cada vegada més present a l’Àfrica. Els primers en forma d’ajuda militar i els segons en inversions econòmiques. Tot això, als EUA els hi pot quedar més o menys lluny, encara que els afecti. Però a Europa senzillament l’encercla.
Loading ...
