- Guanya el PP, que pot tornar a governar. El seu avantatge ha estat menor de l’esperat. Ha superat el PSOE, però ha obtingut només 2 diputats més dels que tenia, i amb els 31 assolits se situa clarament per sota del que li donaven la mitjana de les enquestes (35).
- Gaudeix d’un segon triomf, els seus diputats superen la suma dels del bloc del govern Sánchez (28+1).
- PP i Vox s’acosten al 50% dels escons i en aquest sentit marquen l’hegemonia en un electorat molt fragmentat.
- Vox és el gran triomfador de la jornada perquè passa d’1 a 13 escons, quan la mitjana de les enquestes li atorgava 10.
- PSOE i UP són els grans perdedors. El partit de Sánchez veu reduïda la seva representació parlamentària en 7 escons i UP, que ja era poca cosa, de 2 escons en perd 1. D’aquesta manera culmina la davallada que ja va començar en les anteriors eleccions autonòmiques. Res del que fa des del govern, i que més o menys es pot apuntar (salari mínim, reforma laboral, lleis de gènere), aturen el que sembla un inexorable declivi d’aquesta formació, que ara en el cas de Castella i Lleó ja queda reduïda a la mateixa irrellevància de Cs.
- Ciutadans és l’altra gran derrotada, perquè passa de 13 escons a 1 i consagra que Cs és un cadàver polític.
- Es produeix l’eclosió dels partits provincialistes, amb Soria¡Ya! al capdavant que guanya en la seva circumscripció. També obté millor resultat la Unión del Pueblo Leonés i Por Ávila. Augmenta així encara més la fragmentació de l’electorat que es veu molt afavorida per la llei electoral espanyola, basada en la circumscripció provincial i amb una llei D’Hondt que tendeix a afavorir la primera i segona formació de resultats. En tot cas, el provincialisme apareix per l’horitzó i pot ser un nou mal de cap per a una Espanya política cada vegada més fragmentada.
Digui el que es digui, Sánchez ha salvat els mobles pels pèls malgrat la pèssima campanya del PP, que mostra la feblesa de concepció política de Gènova. Com a alternativa al PP no mostra a les eleccions cap projecte reconeixible d’Estat, i en aquest cas ni tan sols per a Castella i Lleó, més enllà de la reiteració en la reducció de la pressió fiscal, gran bandera. És greu que l’alternativa no sàpiga presentar un bon projecte.
Sánchez, malgrat la seva al•lèrgia als escenaris negatius, no va saber evitar la seva intensa presència en el final de campanya. Segurament les enquestes li van fer creure que el sorpasso del PSOE en relació amb el PP era possible. I realment el percentatge i la diferencia final ha estat petita.
Però que no aconseguís aquest canvi, malgrat jugar amb acords de govern adoptats l’última setmana i de clara intenció electoralista, no fa altra cosa que acreditar que en teoria aguanta millor electoralment la marca PSOE, que la marca Sánchez, que es converteix progressivament en un llastre per als resultats electorals del partit. Per tant, en surt tocat i ara caldrà veure si continua la seva línia d’apostar per un renaixement generat pels fons europeus o bé, donades les característiques del personatge, intenta treure’s una “jugada mestra” del barret.
En tot cas, el panorama final des d’una perspectiva ciutadana d’aquestes eleccions no conté gaire elements positius, més enllà del que significa haver votat. La resta no fa altra cosa que assenyalar problemes que no tenen un abordatge polític clar, almenys fins ara.
