Destruïm amb entusiasme l’escola

El departament d’Educació de la Generalitat ha publicat l’esborrany del decret d’Ordenament dels Ensenyaments d’Educació Bàsica, que consta de sis annexos. Aquest text aprofundeix els vicis de la dissortada llei Celaá, consagra els seus principis ideològics que liquiden tota possibilitat que l’escola sigui un centre d’educació i no d’adoctrinament.

Si la llei Celaá era estrambòtica, per exemple en el seu èmfasi en la importància dels sentiments en l’educació de manera que, fins i tot, les matemàtiques a la LOMCE havien d’ensenyar-se “amb sentit socioemocional”, ara la Generalitat encara fa coses més originals.

A l’ESO agrupa ciències socials, geografia i història en una sola matèria en la qual, després de veure el temari, és evident que els alumnes no tindran ni punyetera idea d’història ni de geografia, perquè no hi ha cap espai dedicat a un coneixement sistemàtic dels fets històrics i dels fonaments de la ciència geogràfica. A més es dona a cada centre l’autonomia per concretar-ho en els termes que vulgui.

Aquesta àrea  representa liquidar l’especificitat històrica i que la geografia, com a ciència, estigui dividida en tres blocs, seguint la pauta Celaá. Un, són els reptes del món actual, que vol despertar la consciència històrica sobre els problemes actuals. L’altre és el compromís cívic, local i global. I el tercer estudia societat i territoris, i és aquí on està la història.

Com es pot percebre, i això és comú a tot programa, no es donen als alumnes coneixements bàsics de fonaments per a que després en el seu desenvolupament personal elaborin criteris i punts de vista propis, sinó que des de la més palesa ignorància ja se’ls vol fer adoptar judicis sobre la realitat que els envolta.

És evident que s’aconsegueix manipular les pissarres en blanc que són les ments dels joves alumnes de l’ESO. L’objectiu, diu el currículum, és “desenvolupar un pensament que contribueixi a la construcció de la identitat individual i col•lectiva“. És, per tant, un procés d’enginyeria social perquè la construcció d’aquesta identitat no pot ser el fruit d’una finalitat deliberada de l’escola, sinó el resultat del progressiu desenvolupament integral de cada alumne i en relació amb la família a la qual pertany.

En el currículum no s’estudien per a res qüestions elementals de la història com són el cas dels Reis Catòlics o la Revolució Francesa. Ara bé, el que sí que es farà és aprenentatges competencials sobre problemes socials rellevants que queda en mans de cada centre determinar. Tot el programa és altament ideològic i es basa sempre en idees com les esmentades de la construcció d’identitats i les interpretacions sobre qüestions molt generals, com transicions, revolucions, resistències, també interpretacions sobre els processos d’evolució i involució i els reptes pendents de l’actual democràcia. El que podrien ser epígrafs de debats aniversaris, de treballs de final de carrera i de tesis doctorals, es converteixen en bases de l’ensenyament de l’ESO, d’uns alumnes que arriben amb escassa idea del temps passat, de la història i de les característiques objectives del territori, la geografia.

En matèria lingüística, s’introdueixen els criteris per donar entrada a la neollengua pròpia dels règims totalitaris, com ja va anticipar George Orwell, i en lloc d’aprofundir en el coneixement i domini gramatical del llenguatge, el que es fa és “afavorir un llenguatge no discriminatori que desterri els abusos de poder a través de la paraula i afavoreixi l’ús ètic i democràtic del llenguatge”. Tota una declaració ideològica que poc té a veure amb l’ensenyament del llenguatge i de la seva comprensió. Cal recordar en aquest sentit, que aquest és un dels grans punts febles de l’alumnat tant espanyol com català, la comprensió lectora, que és la causa principal del fracàs i abandonament escolar i de l’elevat nombre de joves que ni estudien ni treballen, on el nostre país encapçala els rànquings europeus.

Amb la llei Celaá i els aprofundiments de la Generalitat queda liquidada, ja estava molt malmesa, l’escola com a àmbit en el qual es va a treballar i adquirir determinats coneixements i les virtuts inherents per assolir-los (per cert, virtut és una paraula desconeguda en els textos reguladors dels continguts del nostre sistema educatiu).

Recordem només un fet: per tenir una bona comprensió lectora, la condició necessària i prèvia és arribar a obtenir un bon vocabulari, que els àmbits educatius situen al final del procés de secundària, en unes 60.000 paraules. Per adquirir-les és necessari llegir i fer-ho amb un cert interès. En l’actualitat, i com a molt, l’escola dedica 400 hores de lectura. Amb els nous programes encara es reduiran més i quedaran substituïdes per aventures en els ordinadors. Doncs bé, la necessitat és 10 vegades més gran, de 4.000 hores, de lectura per assolir aquest vocabulari necessari. És impossible que l’escola per si sola, encara que volgués, que no vol, aportés tot aquest nombre d’hores i, per tant, necessita sobretot la família. Però ai las, la llei Celaá i els seus deixebles de la Generalitat ignoren totalment aquest fet fins a l’extrem que la família no existeix, i es produeix una de tantes contradiccions que en una política i una societat embogida, d’una banda, se celebra l’èxit extraordinari del tenista Rafa Nadal, i es reitera la importància que ha tingut l’educació dels seus pares per dotar-lo de les característiques que li permeten afrontar grans dificultats amb èxit; és a dir, davant el triomf veiem la importància educadora de la família. Però després, quan és l’hora de treure conclusions, les nostres autoritats educatives es passen l’autoritat pel forro i injecten als nostres fills ideologia en vena.

Sense compressió lectora no hi ha progrés educatiu en cap matèria, i això explica el fracàs escolar espantós del sistema educatiu d’aquest país, que la llei Celaá maquillarà a base que es pugui passar curs sense necessitat d’aprovar les assignatures. Tot aquest procés educatiu no es pot fer sense professors que continuïn llegint i llegint bé, i que aportin a les seves respectives docències un més gran i millor vocabulari que per osmosis anirà integrant als alumnes. Però la llei i les normes de la Generalitat no preveuen res de tot això.

De fet, tot el text normatiu que ara posa en marxa el departament d’Educació és aquest clàssic de posar el carro per davant dels bous, és a dir, de voler que els alumnes tinguin anàlisis crítiques, interpretacions, forgin identitats abans de tenir els coneixements necessari, ignorant una màxima fonamental de l’ensenyament, com és que per comprendre es necessiten abans coneixements previs, que són els que hauria de rebre l’alumne durant la primària i secundària.

Per exemple, el temari que és tan abstracte, general i ideològic, baixa en aspectes molt concrets al detall (accentuant la ideologia) com quan diu que l’estudi de la civilització romana es farà amb una mirada crítica per reforçar tot el que atempta contra la igualtat de gènere. Valgui’m Déu! Faran estudiar als nostres alumnes Roma, no tal com la veien els romans, que és la forma d’entendre-la, sinó amb una determinada mirada d’avui, que deu ser la mirada de la ministra Irene Montero, posem per cas. És evident que així no es pot estudiar la història.

Per si no fos prou ideologia, hi ha una nova versió d’aquella polèmica educció per la ciutadania que es diu “valors” i que s’aplica ja als alumnes de primària, perquè com més petits són més fàcil és la rentada de cervell, sobretot, considerant que massa famílies dipositen en l’escola la responsabilitat educadora dels seus fills, que els hi correspon. Fan l’esforç de mantenir-los materialment, però deixen que la seva ment i el seu esperit el construeixin uns altres. Després, quan arriben a l’adolescència avançada, i s’adonen que tenen problemes greus de convivència amb ells i que no fan cas en absolut dels pares, es queixen i s’estranyen, quan en realitat abans ja han comès el terrible error d’entregar-los de ple a l’escola pública. En aquests valors, com és lògic, tenen un element determinant el desenvolupament de la sexualitat, que també es fa a l’ESO, i els “drets LGBTIQ+”. A més a secundària s’estudia l’ecofeminisme, per acabar-ho d’arrodonir.

Com no tindrem, amb la nova llei, la possibilitat de mesurar bé el rendiment escolar, els resultats de tot aquest desastre, la societat els trobarà d’aquí a uns anys i les famílies molt abans. Però, què importa l’escola? El que compta és si la cançó seleccionada per a representar a Espanya al Festival d’Eurovisió és una decisió justa o no.

 Loading ...