La dramàtica expilació d’un centenar d’emigrants que vivien en una nau de Badalona i que va provocar un gran desplegament dels Mossos i situacions de tensió en les persones que allà hi vivien, i que ara es troben al carrer, i la gent que els hi donava suport, mostra clarament les contradiccions polítiques del moment en el qual vivim.
Els Mossos, com sempre, van donar la cara, com a instruments que són de les decisions judicials, i aquesta es va produir perquè el propietari del magatzem no va acceptar cap mena d’acord ni ajornament dels terminis. La dimensió política del cas es multiplica pel fet que el titular era la SAREP, és a dir, l’anomenat “banc dolent”, que és l’organisme creat per l’estat per acollir en el seu moment actius immobiliaris de la banca en crisi. En definitiva, es tracta d’una instància que, en últim terme, depèn del govern de l’estat.
I aquí és on esclata amb tota la seva força la contradicció. Un govern d’esquerres a Madrid integrat per socialistes, podemites i comunistes assumeix amb indiferència com gent que no disposa de res és expulsada d’allà on vivia, malgrat que tenia a la seva mà, precisament per la titularitat pública del bé, haver trobat una solució, i que això es produeix a més en una ciutat, Badalona, on la conjunció de totes les forces guiades per l’esquerra i ara governades pels socialistes va fer fora a l’alcalde del PP, Xavier García Albiol.
Tota una constel•lació de l’esquerra, a la qual caldria afegir la Generalitat convertida en convidat de pedra, és incapaç de donar una resposta, no ja humana sinó justa, al problema d’aquest centenar de persones. Agreujat pel fet que una part d’elles, a més, procedien d’una altra gran nau que es va incendiar a finals del 2020 i que va estar a punt de provocar una gran tragèdia. És que tantes administracions, tants milers de milions com mouen, tants béns immobiliaris com els que disposen, no són capaços de trobar solucions mínimament humanes per només un centenar de persones? La resposta clarament és que no.
I aquí es produeix una altra gran contradicció. El poder de la SARET no té cap dificultat en expulsar de cop a tanta gent, i mentrestant molts ciutadans individuals pateixen l’expropiació pràctica de tantes i tantes okupacions que es van produint en termes creixents i de manera especial a Catalunya, i sobretot a Barcelona. Molta d’aquesta gent que okupa estan absolutament necessitats d’habitatge, però el problema és la incompetència dels poders públics.
Entorn d’aquestes necessitats s’han organitzat màfies, que són les que realment realitzen, organitzen, dinamitzen i es lucren de les okupacions que, en una gran part, afecten persones privades a les quals els desgracien la vida. Davant d’aquest fenomen creixent, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol, com són tan d’esquerres, es posen de perfil perquè consideren que en l’atrocini de l’okupació és “una resposta social” enlloc del resultat d’organitzacions de delinqüents que es lucren de les necessitats d’habitatge mal satisfetes pels nostres governs.
La informació sobre el modus operandi de les màfies que viuen d’okupar pisos és ja ben coneguda pels jutjats.
Per exemple, l’últim cas, una jutgessa de Barcelona que acaba de condemnar a 3 homes d’entre 27 i 30 anys que van ocupar 2 entresols d’una finca del Raval. La sentència els considera autors d’un delicte de coaccions i un altre de robatori, perquè es van endur 2 televisors quan van deixar els apartaments que havien estat rehabilitats i venuts, però estaven pendents de ser lliurats als propietaris. Aquest és un fet innovador perquè normalment les sentències no van en aquest sentit i tendeixen a protegir a l’okupador.
Un altre cas que no va arribar al jutjat és el d’una immobiliària que va haver d’indemnitzar a 3 homes perquè marxessin dels pisos que havien okupat. Aquestes màfies proporcionen el local, fins i tot fan falsos contractes de lloguer, i en algun cas arriben a la “venda”. Es coneixen casos d’haver pagat 300.000 euros per una llar okupada. Aquesta és una de les seves vies d’ingressos. L’altra és senzillament fer-se amb el pis i assenyalar-li al propietari un preu per abandonar-lo i d’aquesta manera evitar-se el llarg procés judicial per aconseguir la seva recuperació.
També els problemes d’ocupacions massives de blocs de pisos, que es donen sobretot fora de Barcelona. L’últim cas és a Sant Pere de Ribes on s’ha produït l’okupació de 2 blocs d’obra nova. En aquests escenaris, el problema afegit no és només el de la pèrdua de la seguretat en la propietat, un fet singularment greu en un estat de dret, sinó que, en tractar-se de grups d’okupants, alteren la vida social del barri, atemoreixen els veïns i es produeixen problemes de convivència, danys en zones comunitàries, que no fan altra cosa que atiar el conflicte comunitari que l’okupació ha produït.
Cal considerar que entre gener i setembre de l’any passat es van produir a Espanya 13.389 okupacions, que no és una xifra petita, perquè assenyala que cada dia 49 persones van veure com el seu immoble quedava en mans de màfies o també de famílies vulnerables. Durant el mateix període de l’any anterior, la xifra va ser menor, d’11.319 casos, però el més remarcable de tot és que qui ocupa el primer lloc de manera rotunda és Catalunya i en concret la província de Barcelona, perquè ella sola va denunciar 4.229 okupacions. Mentrestant, la Generalitat ni es fa present ni se l’espera.
Tot plegat dibuixa una situació tant contradictòria com caòtica, i tan injusta que crida a la insubmissió.
La informació sobre el modus operandi de les màfies que viuen d'okupar pisos és ja ben coneguda pels jutjats Share on X
Loading ...
