Les persones amb menors ingressos de Catalunya continuaran gaudint de la privilegiada situació de ser els que més paguen per renda de tot l’estat. Tots els intervals per sota els 30.000 euros, inclòs el mínim de 16.000 euros, se situen al capdavant en pressió fiscal de totes les comunitats autònomes, cosa que evidentment no passa amb les rendes més altes. És clar que aquí hi ha un problema amb Madrid perquè les rendes baixes tenen escasses possibilitats i al·licients per canviar la seva domiciliació fiscal, però amb les rendes altes és tota una altra història i el factor Madrid pesa molt.
Sense ser la que paga més, que és la Comunitat Valenciana amb 297.000 euros per uns ingressos anuals superiors als 600.000 euros en una persona de menys de 65 anys soltera i sense fills, a Catalunya se’n paguen 277.000 i a Madrid 252.000. Hi ha 25.000 euros de diferència entre tributar a Madrid i a Barcelona, que és una xifra important. És clar que també hi ha molta diferència, 20.000 euros entre Catalunya i la Comunitat Valenciana. I mentre que hi ha gent que va a viure o domiciliar-se si pot a Madrid, desconeixem que hi hagi un flux que per la mateixa lògica passés de la Comunitat Valenciana a Catalunya que, a més, té l’avantatge de la seva major proximitat.
Però, no és només la renda la que castiga les persones amb menys recursos, és que també passa amb la manca de resposta davant la pobresa. El 2013 el percentatge de reducció del risc de pobresa a través dels ajuts, i sobretot les pensions, era de 24 punts. Això permetia que en aquell any, malgrat que teòricament el 44% de la població estava en risc de pobresa, un cop efectuades totes aquestes transferències la xifra quedava reduïda al 19,8%. Recordem que el risc de pobresa o pobresa relativa és aquella població que té uns ingressos que se situen per sota del 60% de la mitjana d’ingressos del conjunt. A
ra a Catalunya tornem a estar situats en un nivell molt alt de risc de pobresa que ja supera el del període més agut de l’anterior crisi econòmica, que es va produir entre el 2012 i el 2014. El 21,7% del 2020 supera els màxims d’aquells anys. També està molt alta la privació material severa, és a dir, aquella població que enregistra carències en la satisfacció de necessitats bàsiques i que se situa en el 6,2% del total.
Igualment, cal fer esment, però aquest és un problema espanyol, que el conjunt de prestacions que es donen per pal·liar aquesta situació adversa d’insuficiència d’ingressos tenen uns efectes molt limitats. En realitat, el factor més anivellador dels ingressos són les pensions, que operen una reducció molt important entre 15 i 16 punts, mentre que la resta de transferències del 2020 ni tan sols van representar 4 punts de reducció. Hi ha quelcom important que falla i que castiga especialment la població que té dificultats econòmiques, que no està jubilada i no té accés a la pensió.
