La transició energètica, els importants recursos dels fons europeus dirigits a aquesta finalitat i el pacte verd europeu, defineixen les coordenades de la importància cabdal que té l’objectiu de descarbonitzar l’economia europea. Es tracta d’arribar al 2050 amb una capacitat emissora de carboni igual a zero, i la Comissió ha determinat un objectiu d’assolir com a mínim el 55% de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2030, una xifra que la comissió de medi ambient del Parlament europeu vol elevar fins el 60%.
Aquesta dinàmica de substitució presenta dues vessants que no s’estan considerant amb prou atenció. Una és les conseqüències del creixent cost que significarà per a l’activitat econòmica. L’altra, si aquest objectiu és viable o no.
Comencem per aquesta segona que és la mare del corder. Per arribar a zero es disposen de 30 anys. Segons Vaclav Smil, reconegut especialista internacional en energia i anàlisi de dades, això no és possible a escala mundial i és molt dubtós en el cas d’Europa. I situa la següent referència: a escala mundial el 1990 el 87% de l’energia era d’origen fòssil. El 2020 s’havia reduït al 83%, només 4 punts menys en 30 anys. Aconseguir passar d’aquest 83% a zero en 30 anys més és realment molt improbable si no es produeix una disrupció en l’àmbit de la producció d’energia.
L’objectiu europeu és una mica més factible, però no gaire més perquè en aquell últim any de referència l’energia fòssil va significar el 73% de la producció. De fet a escala mundial quasi tot es juga en relació al que faci la Xina i en segon terme els EEUU. La dimensió de les emissions de CO2 xineses són tan grans, que la reducció a zero del CO2 emès per Bèlgica significa el marge d’error estadístic que hi ha en les previsions xineses, és a dir, és una reducció insignificant. A escala europea és diferent, lògicament, però hi ha models que assenyalen que només es pot assolir introduint una política de decreixement econòmic que no està en l’agenda ni de la Comissió ni de cap estat.
Concretament el grup d’energia, economia i dinàmica de sistemes de la Universitat de Valladolid ha utilitzat simulacions en el seu model d’avaluació integrada que relliga energia-economia-medi ambient, i ha determinat que si per al 2050 tots els vehicles fossin elèctrics, només s’hauria aconseguit reduir les emissions un 15%. Molt poc. Es clar que si no es fa així, les emissions mundials augmentaran un 20%.
Un segon model utòpic és el de transformar tot el transport en motos i bicicletes elèctriques i deixar només un 12% de vehicles privats elèctrics per al 2050. És obvi que ningú s’imagina al conjunt de la població desplaçant-se només d’aquesta manera, però com a simulació té interès. Doncs bé, en aquest escenari la reducció per a l’any 2050 seria només del 30% per la dificultat que l’aviació i el transport marítim tenen per trobar alternatives elèctriques, però sobretot perquè l’augment del creixement econòmic provoca una major demanda elèctrica. Només la combinació d’aquest escenari amb el decreixement econòmic podria assolir una reducció del 80%.
Els models de simulació no són la Bíblia i depenen de les hipòtesis que s’introdueixen i de les equacions que l’integren, però ens donen una idea de la dificultat.
L’altre aspecte és el del cost de la descarbonització que s’expressa en el preu que es fa pagar per l’emissió del CO2, els drets d’emissió que estan disparats. El 2020 al març eren de 19,83 euros i ara s’han situat en quasi els 76 euros. El creixement ha estat extraordinari i malgrat que s’espera que potser es pugui reduir aquesta xifra fins als 60 euros, la tendència és a augmentar. De fet els experts calculen que els dret d’emissió haurien de situar-se entre els 130 i 140 euros per aconseguir els objectius de descarbonització fixats per la UE per al 2030. A més, ara aquest cost s’aplica només als grans emissors, com poden ser les centrals d’energia elèctrica de combustibles fòssils, les indústries gran consumidores d’electricitat, com siderúrgies i refineries i les companyies aèries, però òbviament s’estendrà a altres activitats, com la del transport de tot tipus, de persones i mercaderies, i fins i tot a les llars. Aquest fet tindrà un doble efecte: incrementarà encara més els costos i afectarà a la inflació, sobretot a la subjacent, la que té un caràcter més estructural.
Tots aquests escenaris, conseqüències i derivades no estan sent plantejats amb transparència i informació per part de la Comissió i el Parlament Europeu ni pels estats membres. El risc que aquí s’estigui acumulant una bombolla de crisi social i econòmica és molt alt.
Loading ...
