Com superar el declivi

Publicat a La Vanguardia l’1-11-2021

La idea que la prosperitat de Catalunya és immutable és un error greu. Només cal recordar la història per constatar-ho. Just a l’inici del segle XIX, Extremadura ocupava el vuitè lloc per la importància del seu PIB i Madrid el desè. Avui ocupa el quinzè i Madrid el primer. Aleshores, Catalunya era quarta, i amb temps i esforç vam aconseguir el primer lloc als anys trenta del segle passat; ara som segons.

L’Argentina és un bon exemple de com la societat i el mal govern destrueixen un país. Considerada a inicis del segle XX una gran potència de futur, com els Estats Units, s’ha especialitzat en el default, el corralito i la congelació de preus. Fatal.

Per què tenen èxit les nacions? Daron Acemoglu i James A. Robinson, a Por qué fracasan los países, aporten de la mà de la nova economia institucional una resposta interessant: es tracta sobretot de l’eficàcia, l’eficiència i la inclusivitat de les institucions. Des d’una altra perspectiva, Jared Diamond a Crisis desenvolupa una casuística de dotze factors que permeten superar-les.

En dos articles precedents (“Les dislocacions de Catalunya” i “Projecte per a Catalunya”), vaig explicar el nostre declivi i per què érem incapaços d’abordar-lo. Ara convé aportar algunes solucions, fruit d’aquell diagnòstic i d’experiències més àmplies sorgides d’obres com les apuntades. És tan dolent negar el declivi com pensar que només el temps el curarà. El mal de l’home el resol l’ésser humà mateix, amb l’ajuda de Déu.

Ho resumiré en deu punts, que defineixen un programa d’acció basat més en actituds que en ideologies polítiques:

1. Practicar una autoavaluació honesta delimitant els factors de la crisi, gestionant el fracàs i assumint responsabilitats. Tot això exigeix constància i valor moral; sense tots dos, no hi ha cap solució.
2. Confiança de superar la crisi transformant-la en un repte i, en darrer terme, instint de conservació col·lectiu. Catalunya en tenia.
3. Realisme, sentit pràctic, rebuigde les solucions simples i taumatúrgiques, i prudència, que és la virtut de triar el millor camí.
4. Aprofitament dels nostres avantatges i les fortaleses històriques. Partir dels valors centrals que ens han constituït com a país. Vicens Vives en parla a Notícia de Catalunya. Assumir els èxits de la nostra història passada, basant-nos en models que hagin funcionat: Prat de la Riba, Tarradellas, Maragall alcalde, Pujol, sobretot el dels primers mandats.
5. Polítiques públiques creatives, inclusives, que propiciïn la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. La falta de visió, d’una banda, i el conflicte social, d’una altra, són ara els nostres primers enemics.
6. Una ruta viable i flexible clarament establerta. Sense viabilitat no hi ha resposta. Segurament la planificació indicativa juntament amb la concertació serien instruments excel·lents per aconseguir-ho.
7. Institucions polítiques inclusives que contribueixin a l’amistat civil entre els que participen en la política. Un sistema electoral que empoderi millor la gent, com l’alemany de doble vot, un esperit regenerador instituint el referèndum revocatori de presidents i alcaldes. 8) Considerar alguns models exteriors, no per aplicar mimetismes impossibles, i sí per trobar inspiracions raonables. Baviera, tant l’Alta com la Baixa, és un exemple de com unint tradició i progrés s’obté benestar, respecte ambiental i creixement econòmic. 9) La comunitat nacional com a factor de civilitat; això és el patriotisme com a virtut que perfecciona, i no el xovinisme, el cofoisme, i les identitats de gènere, que fragmenten i enverinen les relacions a la comunitat. 10) La recerca de la col·laboració dels altres. El pactisme com a virtut, la reciprocitat com a actitud.

Però com es pot desenvolupar tot això? Si les institucions i els partits polítics mantenen l’afecció partitocràtica i l’autisme social, que ens condueix al desastre, només l’energia renovada aportada per la societat civil podrà trencar el cercle viciós, mitjançant un corrent social organitzat que impulsi els objectius necessaris i regeneri pràctiques, finalitats i institucions. En darrer terme, tornem a l’Argentina, no són només els polítics els que fan fracassar els països, sinó la incapacitat de la societat civil, de les entitats i les persones representatives per afrontar les respostes.

 Loading ...