No és cap acudit, sinó una informació. Barcelona serà designada Ciutat Europea del Bosc 2022!!! Els precedents són Ljubljana i Oslo. Però poc tenen a veure amb la capital de Catalunya.
A la capital eslovena els boscos cobreixen el 46% de la superfície municipal, i només el 2010 es van declarar forestals 1.150 hectàrees. A Oslo la meitat del terme municipal està cobert per boscos i parcs, i el metro permet arribar a les zones forestals. Barcelona, per la seva banda, és una de les ciutats amb menys àrees verdes dins del seu casc municipal i només en els dos extrems, Montjuïc a la banda de mar i el vessant de Collserola a la banda de muntanya, proporcionen superfícies forestals amb significació. Que una ciutat que sempre ha patit per la manca de zones verdes, no diguem ja de massa forestal, sigui ciutat europea del bosc no direu que no té retranca.
I no es tracta només de la densitat construïda, sinó de la política municipal. Nova York amb el seu pla 2030 té per objectiu que una zona verda no estigui a més de 10 minuts de distància de casa. Res a veure amb el que fa Colau que es dedica a penjar cartells als arbres senyalitzant-los com a “refugis climàtics”. Sí, tenim pocs arbres i de tant en tant Colau aprofita per carregar-se’n uns quants més. És el que ha fet al carrer Tànger del Poblenou que ha liquidat un centener de plataners i lledoners per fer un carril bici, tancant així dos principis. Un, el de l’habitabilitat del barri, la gent que havia nascut i crescut amb voreres arbrares. I dos, la seva famosa lluita contra la contaminació en carregar-se els arbres que són les principals màquines descontaminants.
Sí, Barcelona perd arbres i perd població. Segons el padró municipal, el gener de 2021 l’evolució de la població en relació amb l’any anterior és negativa en un -0,4%. L’anterior vegada va ser el 2015. De fet, que es redueixi població amb aquestes xifres no té res d’especial, el que són especials són les causes.
Barcelona va registrar el màxim d’habitants l’any 1981 amb 1.754.900 habitants, i el mínim l’any 2000 amb 1.496.268 habitants, un decreixement que s’havia iniciat just després dels Jocs Olímpics. O sigui que amb això de com evoluciona la població cal anar amb certa cura, perquè ja es veu que les fantàstiques olimpíades llegides des de la demografia van comportar una davallada de la qual no ens vam començar a recuperar fins a inicis de l’actual segle. Però aquesta disminució té dos factors molt rellevants. Un és l’excés de mortalitat. Una de les causes principals és que han mort moltes persones per la Covid. Massa en relació amb la població de la ciutat, i això cal relacionar-ho amb la inanitat de les mesures adoptades per l’Ajuntament, perquè aquest, per raó de les competències de les quals disposa i la disponibilitat de l’Agència de Salut Pública, podia dur a terme actuacions específiques per millorar les condicions de protecció dels habitants de la ciutat, cosa que no ha fet. Ha preferit deixar tot el pes del problema en mans de la Generalitat. Colau ha fet un veritable desistiment de funcions perquè ha volgut evitar ficar-se en el problema de la Covid. Ha estat una greu irresponsabilitat.
L’altra causa és la baixa natalitat. A Barcelona s’avorta molt i es tenen poques criatures. El resultat és una estructura d’edats inversa a la normal, una piràmide invertida amb molta gent per sobre dels 65 anys. I no s’acaba aquí la caracterització de Barcelona, sinó que ha continuat el decreixement de residents de la ciutat que han nascut a la ciutat i l’augment extraordinari de persones nascudes a l’estranger. El 1996, per tant no està tan lluny en el temps, aquest grup de població representava el 3,62%, mentre que els nascuts a la ciutat eren el 59,05%. A 1 de gener de 2021 segons el padró municipal, els estrangers són el 29%, una xifra extraordinària que avança ràpidament per arribar a ser una tercera part de la població. Mentre que el padró, a diferència de la xifra de l’INE, dona encara una magnitud més baixa pels nascuts a Barcelona: ja són minoria, clarament el 48,8%. De fet de les 4 components del creixement demogràfic de la ciutat (nascut a la ciutat, nascut a l’estranger, nascut de la resta d’Espanya i nascut a la resta de Catalunya), l’única component que creix és la de nascuts a l’estranger, al qual caldria afegir el gruix, petit, però real, de fills d’estrangers nascuts a Barcelona i que, per tant, compten com a barcelonins.
Aquest és un problema real que encara no ha emergit en tota la seva dimensió, però que més tard o d’hora ho continuarà fent. Es diu de Madrid que la immensa majoria de la població que l’habita té una altra procedència. És cert pels pèls, perquè el 49,22% han nascut a la capital, i com es veu a Barcelona aquesta xifra encara és menor. A Madrid els estrangers representen el 23,62%, una magnitud clarament inferior a la de la capital catalana.
Una població que envelleix a passes accelerades, que creix a base de població immigrada, que redueix la població autòctona, i que a més la immensa majoria d’aquesta població immigrada és de renda baixa, mentre que la de l’autòctona correspon a rendes mitjanes, està seguint una dinàmica d’empobriment perillosa.
Loading ...
