Pot Europa aspirar encara a un lloc en la nova cursa espacial?

50 anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, l’espai torna a estar de moda.

Segons Morgan Stanley, els ingressos generats per la indústria espacial en el seu conjunt podrien superar el bilió de dòlars al 2040, això és, dintre de menys de 20 anys. Un increment de prop d’un 300% tenint en compte que al 2019 el mercat generà “tan sols” 350.000 milions de dòlars.

Des de les telecomunicacions a l’observació de la Terra, cada cop són més les aplicacions de les tecnologies espacials. Les ambicions a llarg termini esdevenen també descomunals: es parla ja d’extreure minerals d’asteroides i de la Lluna, possible pas previ a una colònia permanent fóra de la Terra.

Aquesta renovada passió per l’espai, que mou igual responsables civils i militars, està propulsada per una nova generació d’empreses privades que constitueixen l’anomenat “New Space”. Al capdavant, destaca com a líder indiscutible SpaceX d’Elon Musk.

Amb tan sols una dècima part del que hauria costat un programa públic equivalent, Musk ha desenvolupat amb èxit el coet més eficient de la història

SpaceX acumula ja varis rècords: amb tan sols una dècima part del que hauria costat un programa públic equivalent (el càlcul és de la mateixa NASA), Musk ha desenvolupat el coet més eficient de la història per enviar càrregues a l’espai, el Falcon.

L’empresa nord-americana també ha ideat una revolucionària xarxa d’internet en banda ampla per satèl·lit, batejada Starlink, que ja ha rebut mig milió de reserves abans de la seva entrada en funcionament i que podria revolucionar el sector de la telefonia mòbil.

Més enllà de noms propis, són els actors dels Estats Units els que lideren clarament la nova cursa espacial. Rere l’ombra de SpaceX emergeixen una munió d’empreses que cerquen el seu lloc en aquest mercat en ple boom.

Segons els experts del sector espacial, la demanda és tan gran que SpaceX serà incapaç de satisfer-la, cosa que deixa la porta oberta a la competència inclús en els sectors on l’empresa de Musk és avui líder indiscutible.

A la nostra banda de l’Atlàntic, la presa de consciència va produint-se, però la resposta no arriba.

Per exemple, Europa havia tradicionalment liderat el mercat de llançaments de coets a l’espai gràcies a Arianespace. Ara, la major part dels analistes coincideixen a afirmar que el Falcon 9 i el seu germà gran, Starship, encara en desenvolupament, deixaran totalment fóra de joc la competència del Vell Continent.

En termes de connectivitat per satèl·lit, Europa també s’ha quedat enrere: mentre la xarxa Starlink és quasi bé un fait accompli, la seva rival més immediata, OneWeb, ha escapat a la Comissió Europea. I la resta de competidors són gairebé tots nord-americans.

Cas paradigmàtic: la UE ha expressat en nombroses ocasions l’interès en tenir la seva pròpia constel·lació de satèl·lits de nova generació en òrbita baixa, com Starlink o OneWeb. Una idea que, no obstant, de moment no ha ni tan sols sabut concretar sobre el paper.

Tres causes d’un retard difícilment recuperable

La lentitud d’Europa per adaptar-se a la nova cursa espacial es pot explicar per tres factors clau.

El primer, i més abstracte, és la capacitat nord-americana de posar llums llargues.

Elon Musk és el campió en la matèria: la seva visió per a SpaceX mai ha estat vendre abonaments d’internet per satèl·lit a baix preu. El seu objectiu és molt més romàntic: colonitzar Mars. És perseguint aquest somni que la seva empresa s’ha situat capdavantera a nivell mundial (i també el que l’ha empès a fabricar els Tesla, per cert).

Davant d’una visió tan revolucionària del sector (i difícilment realitzable inclús a llarg termini, en això tothom està d’acord), Europa s’ha acontentat a introduir millores a productes i solucions ja existents des de fa temps. El cas del nou coet Ariane 6, ja obsolet abans del seu vol inaugural, és paradigmàtic.

Estats Units i Europa són respectivament l’àliga i la gallina. La falta de visió a llarg termini i l’estaticisme europeu no es manifesten, per cert, només en l’espai, sinó en molts àmbits de la vida empresarial.

El segon factor és la gran disponibilitat de capital de que disposen els innovadors nord-americans.

Segons dades citades per La Vanguardia, al 2018 els Estats Units invertiren 100.000 milions de dòlars en operacions de capital risc. El mateix any, tota Europa junta en invertí 21.000, una cinquena part.

A més, una part important de la inversió feta a Europa prové dels Estats Units, que sol acabar atraient la seu de les empreses al seu territori, com succeí amb l’espanyola Letgo.

L’espai és un àmbit on avançar i és particularment difícil si no es disposa de grans sumes de diners ja que els costos de recerca i desenvolupament són exorbitants i els riscos molt elevats. Els nord-americans, banyats en una cultura que fomenta l’audàcia i respecta els fracassos, estan molt més ben disposats que els europeus a finançar l’arriscada cursa espacial.

El tercer i últim factor és l’obsessió europea de regular fins al més mínim aspecte.

Una start-up europea que disposi de la visió a llarg termini i que a més aconsegueixi el capital necessari per desenvolupar el seu producte ha de fer front a un tercer obstacle que les seves rivals nord-americans no pateixen: penetrar una autèntica jungla burocràtica per obtenir tot tipus de llicències, certificacions i permisos necessaris per operar.

Als Estats Units, l’administració té menys nivells i els seus requisits solen ser més baixos. Es per això, per exemple, que una start-up biomèdica espanyola o finlandesa pot llançar abans el seu producte al mercat nord-americà que a l’europeu.

Quelcom de semblant passa amb l’espai, on els programes europeus depenen molt més del finançament públic i són sotmesos a una planificació i supervisió farragoses per part de governs i agències europees.

En definitiva, comparar Europa amb els Estats Units en l’àmbit de la nova cursa espacial és particularment instructiu.

D’una banda, el sector espacial és un dels mercats que més importància prendrà en les properes dècades.

D’altra banda, les característiques específiques del sector espacial (requereix d’una profunda visió estratègica, necessita capital risc en abundància per arrancar i està tradicionalment molt limitat pels poders públics), exposen de forma particularment evident les febleses econòmiques d’Europa en el segle XXI.

El retard d’Europa en el New Space és difícilment recuperable, però hauria almenys de servir d’advertència als actors empresarials i públics del Vell Continent.

 Loading ...