La portada d’aquest diumenge d’El País, era tot un mapa polític. Figuraven quatre temes entre els quals en destacava un: l’extensa entrevista de tres pàgines que Pepa Bueno li feia a Sánchez, perquè pogués explicar a distància tot allò que no acudeix a explicar al Parlament, començant pel problema de l’increïble increment de la llum. El seu compromís sobre que a final d’any haurà apujat el mateix que el 2018, incorpora una bona dosi de manipulació, si és que s’acaba complint, perquè fins a arribar a enguany el 2018 és el que va registrar els increments més alts. És a dir, és un any elegit per dosificar les pujades i fora de tota lògica econòmica, i que li va més bé per establir comparacions. Res més.
A l’entrevista, Sánchez comet la indecència de felicitar-se per la sortida d’Afganistan i de com Espanya ha estat un exemple per al món. Realment és insòlita la capacitat que té el president del govern de voler donar gat per llebre. El replegament d’Espanya, a causa de la fugida dels EUA, no té un especial mèrit. Va estar en tot moment supeditat a l’organització dels EUA donada la feblesa dels recursos espanyols en aquell país. I va deixar sobre el terreny molts dels col·laboradors afganesos, i a diferència d’Itàlia ni tan sols va destacar perquè retirés un gran nombre de persones.
El mal estat del govern de Sánchez pot venir indicat per l’enquesta publicada aquest dilluns a El Mundo, en la que el PP amb 131 escons supera clarament al PSOE, que cau fins als 98, amb l’agreujant que amb els 47 escons de VOX assoliria clarament la majoria absoluta. Cs queda reduït a 1 sol escó. Aquests resultats tenen significació perquè es produeixen poc temps després del canvi radical de govern que va fer Sánchez, i demostra que les persones triades no han estat capaces de donar-hi la volta i també que les que romanen en el govern no donen gaire de si.
És evident que a la ministra Teresa Ribera li ha crescut sota els peus la bomba dels preus de l’electricitat sense que mostrés reflexos ni capacitat per reduir un impacte negatiu extraordinari que continua creixent. Sánchez no té un bon govern malgrat el canvi, i la seva mateixa persona s’està socarrimant políticament.
I encara resta per entrar en acció en tota la seva plenitud un altre convidat, que es troba a l’avantsala: la inflació, que encara pot complicar més la vida de les persones i, amb lògica reciprocitat, restar suports al govern que també es mostra incapaç de pal·liar-la, qüestió d’altra banda molt difícil donat que les causes són sobretot de caràcter global.
Dos dels altres 3 temes que ocupen la portada del gran dia d’El País, el diumenge, són l’avortament amb el cas de Texas, que l’ha limitat rigorosament, fet que provoca un terratrèmol en el progressisme, i l’eutanàsia. En definitiva El País exhibeix les dues altres grans banderes a més de la de Sánchez. Cal dir que el fet de Texas recupera un debat que no està ben resolt èticament, i també en el cas d’Espanya que no és un altre que de quina és la consideració, de quins drets és portador l’ésser humà engendrat, perquè en la legislació espanyola, com en altres, senzillament no existeix; és en tot cas una “cosa” i és evident que aquesta presumpció respon a la realitat.
Només cal recordar que en el món de la ciència, els investigadors s’autocensuren i existeix la limitació de no permetre el creixement d’embrions creats al laboratori més enllà dels 14 dies, perquè els científics consideren que a partir d’aquesta data la multiplicació cel·lular ja defineix un nou ésser humà, i no és ètic intervenir sobre ell. L’avortament, tal com està regulat, ignora aquest tipus de prescripcions científiques i ètiques. Va pel broc gros i senzillament es liquida la vida humana engendrada.
En el cas de l’eutanàsia, on no hi ha grans notícies, El País publica un reportatge a pàgina sencera sobre una dona que afirma patir dolors insuportables i que vol que la matin, però no troba el metge que ho vulgui fer. És una narració confusa en la qual s’oculta el nom de la persona perquè aquesta afirma que no vol que en el seu entorn se sàpiga que es vol morir, i que addueix als dolors insuportables per reclamar l’eutanàsia. És un reportatge en la línia de pressionar sobre l’objecció de consciència dels metges, que és l’actual cavall de batalla de la progressia.
Loading ...
