Les relacions bilaterals Generalitat-Estat són una reivindicació històrica de l’autogovern català i, per tant, promoure-les i regularitzar-les és un fet positiu. Però confiar només en aquest mecanisme quan el sistema de finançament i la distribució dels recursos econòmics ens situen al mateix pla de les diverses comunitats autònomes, és un error colossal. Això ho pot fer en tot cas el País Basc, perquè disposa d’un sistema de finançament que, a més d’avantatjós, és singular, i no depèn de les tensions i jocs amb altres comunitats. No és el cas de Catalunya que forma part del sistema comú i per tant es barreja amb Andalusia, Madrid, Extremadura i Castella-la Manxa.
Presentar-se davant els altres presidents, millor dit defugir la relació amb els altres president autonòmics, només contribueix a afeblir la posició política catalana a l’hora de repartir diners que, a més d’estar sempre sota sospita, té ara el greu inconvenient de ser vista com un preludi a la independència. I és evident que en les altres comunitats, amb independència de qui governi, aquesta situació catalana no desperta molts sentiments, i cap de simpàtic.
Ara Aragonès rebutja anar a la conferència de presidents. Té una bona part de raó per fer-ho, si més no perquè té molt de burla. Convocar una reunió d’aquest nivell i enviar pocs dies abans mitja pàgina amb la descripció dels continguts és impresentable. Per tant, des d’aquest punt de vista és perfectament comprensible el refús. És clar que si hi acaba anant Urkullu, que voldrà dir que ja ha rebut garanties d’alguna compensació, aleshores la posició d’Aragonès, fins i tot en les actuals condicions en les quals es convoca la reunió, quedarà molt desairada.
Però no es tracta d’anar a la reunió només pensant en què poden tractar amb Sánchez, es tracta de fer-se present per compartir punts de vista amb altres presidents en un tema central, el dels diners del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR). Cal considerar que, per norma comunitària, i per tant de necessària aplicació, el PRTR té com a una de les missions reduir les desigualtats. Per exemple, és l’objectiu reduir l’índex de Gini de 33,2 punts a 31,3 a 10 anys vista per acostar-nos a la mitjana de la UE de 30,8. També és una obligació procurar la convergència regional a través de l’impacte de la inversió pública sobre el PIB, de manera que les regions amb un PIB per capità un 1% per sota la mitjana espanyola puguin disposar d’un creixement mitjà anual d’un 1,1% superior.
Doncs bé, aquests dos criteris, el de la desigualtat considerada a escala espanyola i el de la convergència regional, jugaran de manera objectiva contra els interessos de Catalunya (també ho faran contra els de Madrid), i no serà així amb el País Basc perquè, com és sabut, mengen en plat a part i quan no ho poden fer, ho pacten. Per tant, la pressió dels presidents de les diverses comunitats per endur-se la part del lleó dels fons tindrà a favor seu aquests criteris concrets de la UE.
Catalunya, més ben dit, la Generalitat, faria bé no fiant-ho tot a la bilateralitat i tenir una millor capacitat de relacions públiques amb les altres autonomies, perquè és inqüestionable que des d’aquesta pròxima reunió de presidents s’obrirà el teló per una pugna continuada dels fons europeus en la qual els interessos catalans es poden trobar perfectament aïllats. L’error greu seria fiar-ho tot als acords amb Sánchez.
Loading ...
