L’acord del Consell d’Europa sobre Espanya en relació amb els judicis del procés i les seves sancions penals representa un impacte negatiu gran que no es produïa des del temps del franquisme, perquè posa en qüestió tot el sistema judicial espanyol, aspectes del Codi Penal i l’actuació del govern, que afecta tant al PP com al PSOE. Perquè, recordem-ho, quan van tenir lloc els judicis, Sánchez va manifestar sense cap matisació la seva plena conformitat amb la duresa de les sentències i la necessitat que es complissin de manera completa.
L’informe tendeix a situar Espanya en un pla semblant, encara que no igual, que Turquia. I tot plegat deixa molt tocat el prestigi de l’estat a Europa i molt afeblides les rogatòries d’extradicions que, en el cas de Puigdemont i els altres afectats, es demana que siguin retirades. És una esmena a la totalitat de la figura penal de sedició, dels judicis i de les sentències, i dóna la raó als plantejaments que estava fent l’independentisme. El Consell d’Europa, una institució que no pertany a la Unió Europea i que fou creada el 1949, està conformada per 47 països europeus amb presència de Rússia i Turquia, i té com a objectiu principal la defensa, protecció i promoció dels drets humans i de l’estat de dret.
El problema d’aquesta sentència és que ha coincidit de manera pràcticament simultània en el temps amb l’anunci grandiloqüent de Sánchez al Teatre del Liceu de Barcelona sobre els indults. En aquest escenari el valor de la decisió de Sánchez queda molt rebaixat, perquè és un gest inferior al que demana la resolució del Consell, donat que no es resol la situació dels polítics que van fugir, amb Puigdemont al capdavant, ni totes les altres causes obertes pel procés que afecten centenars i centenars de persones. Per tant, dóna a ERC la possibilitat d’exigir més i més, i atorga a Puigdemont i a JxCat el mànec de la paella, perquè les seves reivindicacions ja no són d’una gent que ha delinquit i demanen la lluna, sinó que es poden fonamentar amb el que ha dit el Consell d’Europa.
No és gens clar que aquest cop a l’estat i a la justícia no tingui efectes a mitjà termini molt importants. Ha calculat bé Sánchez el moment de la seva decisió i les conseqüències? Estem davant d’una ambiciosa alteració d’estat com ell planteja o bé d’un oportunisme circumstancial mogut per la necessitat d’assegurar-se una majoria suficient al Congrés? Ara, després del que ha passat a Estrasburg, la resposta no és tan clara i obre més espais per a la incertesa que seguretats.
No és clar que sigui l’inici d’una solució, malgrat que alguns, començant per l’entorn del Cercle d’Economia i la part de l’elit econòmica que s’hi acull i del gen d’UDC instal·lat a Foment, vulguin pensar-ho així. I és que no es pot negar aquell afecte psicològic que qui té gana somia pa. Però molt ens temem que d’una banda l’estat hagi quedat profundament ressentit amb les incògnites que aquest fet sempre presenta, i que l’indult no s’acabi convertint, més enllà de la seva bondat humana, en més llenya que atiï el foc empès per la decisió d’una comissió del Consell d’Europa.