Espanya Europa

Procés d’adhesió d’Espanya a la CEE (1962-1986)

L’Europa occidental democràtica i els seus desitjos d’unificació han estat el far orientador que ha il·luminat la llarga singladura d’Espanya des de la dictadura franquista fins a l’assoliment de la democràcia i l’arribada final a bon port europeu.

La participació oficial d’Espanya als inicis del  procés d’integració europea posterior a la Segona Guerra Mundial -finals de la dècada dels anys quaranta  i principis de la dècada dels cinquanta del segle passat – fou inexistent, ja que els organitzadors d’aquell procés li varen barrar el pas per  considerar  el franquisme com un règim polític “antidemocràtic” i “d’orígens feixistes“.

A la conferència de Potsdam de 1945, organitzada per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial,  es va acordar que Espanya ni tan sols formés part de  l’Organització de les Nacions Unides (ONU), creada per la  Carta de San Francisco de 1945, que immediatament després de la seva creació  va recomanar  als seus estats  membres que retiressin els  Ambaixadors de Madrid. Espanya romania  aïllada i mereixia la consideració política d’estat  “pària”, no solament als ulls dels  europeus occidentals demòcrates  en vies d’unificar-se, sinó també als ulls del món organitzat.

El dia 5 de juny de 1947, el General nord-americà George Marshall  va convidar als països europeus a elaborar un programa de reconstrucció i reactivació de les seves economies, devastades per la guerra, i va prometre l’ajuda americana per a la seva posada en marxa. Els governs britànic  i francès varen cursar immediatament invitacions  a una conferència que prepararia un pla conjunt de necessitats econòmiques del continent. Només tres països europeus no foren convidats: Alemanya -el gran país derrotat-, l’URSS -per haver rebutjat la iniciativa- i Espanya, per considerar-se que el seu règim polític era de “la mateixa natura“ que els règims nazis i feixistes derrotats.

El 16 d’abril de 1948, setze països varen signar la convenció que creava l’Organització Europea de Cooperació Econòmica  (OECE) (avui OCDE, Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, d’àmbit global), que seria l’encarregada d’administrar  l’ajuda americana.  L’OECE va acabar de distribuir-la l’any 1952 i després es dedicà a altres afers econòmics importants, com la creació de la Unió Europea de Pagaments i de l’Agència de Productivitat Europea, l’adopció d’un Codi d’Alliberament comercial  o  l’elaboració d’estudis comparatius sobre  polítiques econòmiques d’alta qualitat tècnica.

Espanya no va poder ser un dels països fundadors de  l’OCDE, ni va rebre ajuda americana, ni es va beneficiar dels avenços de tota mena  de l’OCDE en matèria de cooperació econòmica a Europa.  Per contra, el règim del General Franco es trobava en una situació d’aïllament internacional  i es mantenia tossut i entotsolat en defensa d’una ruïnosa política d’autarquia econòmica, amb control de canvis i bilateralisme comercial. 

El mes de desembre de 1947, les diferents organitzacions que treballaven a favor de la integració europea es varen unir per a formar el Comitè Internacional de Moviments per a una Europa Unida, presidit per Winston Churchill, que va començar a organitzar una conferència de gran envergadura sobre el futur d’Europa. Es tractava del Congrés d’Europa, que tindria lloc els dies 8 al 10 de maig de 1948 a la Haia (Països Baixos).  Allí foren aprovades tres resolucions. La primera, de caràcter polític, posava de manifest la necessitat que les nacions transferissin alguns drets sobirans per a la creació d’una assemblea europea, un tribunal de justícia i una carta dels drets de l’home. La segona, de caràcter econòmic i social, defensava la lliure circulació de capitals, la unificació monetària i duanera i l’harmonització de les legislacions socials. La tercera, de naturalesa cultural, implicava la creació d’un Centre Europeu de la Cultura.

Del Congrés d’Europa va sorgir la creació del Moviment Europeu Internacional (MEI). Un any després, s’aconseguí  la creació del Consell d’Europa, una organització dedicada a promoure la democràcia, l’estat de dret i els drets humans.  Naturalment, es va crear sense la participació d’Espanya, com ja era el cas de l’OECE. Ambdues organitzacions eren les primeres organitzacions europees, predecessores de les institucions comunitàries.

Del Consell d’Europa derivarien  l’adopció del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, l’establiment del Col·legi d’Europa amb seu a Bruges (Bèlgica) i el Centre Europeu de la Cultura, amb seu a Ginebra (Suïssa), aquestes dues últimes institucions presidides per l’espanyol Salvador de Madariaga.  Això s’explica perquè al Congrés de la Haia de 1948, malgrat la no participació oficial d’Espanya, hi assistí un nombre important de demòcrates espanyols, entre els quals destaquen Indalecio Prieto, Salvador de Madariaga, José Antonio Aguirre i Rodolfo Llopis. Entre els catalans, pel sector liberal destacava el prestigiós cirurgià Josep Trueta  i pel sector socialista Enric Adroher, anomenat Gironella. Foren constituïts immediatament els Consells espanyol, català i basc del Moviment Europeu.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El progrés cap a la unitat europea  realitzat els anys 1948 i 1949  fou notable, però  també considerat insuficient pels que volien una integració europea més aprofundida, és a dir,  amb un caràcter menys intergovernamental del que tenien  l’OECE i el Consell d’Europa.

El mes de març de 1950, Robert Schuman, ministre francès d’afers exteriors, va pronunciar una conferència proposant una organització “supranacional“ que controlés  tota la producció francoalemanya de carbó i d’acer, oberta als altres països europeus democràtics. El “Pla Schuman“ fou presentat de manera formal el 9 de maig de 1950, i es materialitzà l’any 1951 amb la primera Comunitat Europea, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer).  Començava d’aquesta manera el procés d’integració europea per la “via comunitària“, que volia superar la  via purament intergovernamental.  L’any 1957 es varen crear dues noves Comunitats Europees: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i EURATOM (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica).

En aquest context d’expansió europeista, esperonat per l’entrada en vigor del Tractat de Roma (CEE i EURATOM), la diferència entre una Europa que apostava per la integració basant-se en el liberalisme i la democràcia i una Espanya estancada en la dictadura franquista era encara més evident.  Espanya, una vegada més,  quedava al marge d’aquest context. El far europeista  brillava com mai i la seva llum  imantava cada dia amb més força als països “no democràtics“ del sud d’Europa.

L’any 1962 va ser un any important en el procés d’acostament d’Espanya a la Comunitat Europea, per dos motius. Per una banda, es va produir el primer pas oficial espanyol  cap a l’Europa comunitària i, per altra banda, tingué lloc a la ciutat alemanya de Munic una reunió del Moviment Europeu, amb la participació d’una delegació oficiosa espanyola presidida per José Maria Gil Robles, líder de la dreta política espanyola en temps de la República, a la que es va aprovar explícitament que només els països democràtics podien aspirar a ser membres de la Comunitat Europea. 

El govern espanyol va reaccionar furiosament contra el que despectivament denominava “Contuberni de Munic“. El que les autoritats espanyoles titllaren de “contuberni“ era el   col·loqui previ al IV Congrés del Moviment Europeu que s’havia de celebrar  el  juny de 1962 a la ciutat alemanya de Munic. Aquell col·loqui   va comptar amb la presència de molts intel·lectuals espanyols, atrets  pel prestigi creixent de l’Europa Comunitària.  Hi estaven representades totes les tendències opositores al règim franquista, tant a l’interior com a l’exili, sota l’alta autoritat moral de Salvador de Madariaga, que al final de  la reunió va declarar:  “avui ha acabat la Guerra Civil“.

Tant l’elevada presència espanyola com la desproporcionada reacció del règim franquista s’expliquen  per les grans transformacions que començava a experimentar Espanya des de començaments dels anys seixanta, després de l’èxit del Pla d’Estabilització de 1959, que va posar fi a l’autarquia econòmica regnant a Espanya des del final de la guerra civil.

Entre el 4 i el 6 de juny de 1962, amb el ple coneixement per part dels serveis secrets franquistes, se celebrà aquell col·loqui, que consistia en un seguit de debats sobre la realitat espanyola dels quals havien d’emanar unes resolucions conjuntes entre els participants de l’interior i de l’exili. Sobre la forma d’Estat, la resolució havia de ser inclosa en la resolució espanyola a presentar al Congrés de Munic del Moviment Europeu, que recollia les condicions per tal que Espanya pogués formar part de la integració europea en marxa.

El primer pas oficial d’acostament del règim franquista a la Comunitat Europea va consistir  en una carta que, el 9 de gener de 1962, el Conde de Casa Miranda, cap de la Missió espanyola prop de les Comunitats Europees, va enviar al secretari general del Consell de Ministres de la CEE, firmada pel ministre d’Afers Exteriors, Fernando María Castiella, i dirigida al president del Consell, aleshores el francès Couve de Murville, sol·licitant l’obertura de negociacions sobre “l’associació d’Espanya a la CEE, amb vista a la integració total“.

La CEE va reaccionar amb molta fredor, limitant-se a justificar la recepció  de la carta dos mesos després d’arribar a Brussel·les. Els diaris europeus es feien ressò de  què “un estrany ocell (l’Espanya de Franco) estava trucant a les portes de la Comunitat Europea”. El Congrés del Moviment Federalista Europeu, reunit a Lyon, aprovava una resolució en la qual condemnava qualsevol possibilitat d’associació o d’adhesió d’Espanya a la CEE. Igualment ho feien el Parlament Europeu amb un informe advers (Informe Bilberbach, eurodiputat socialista)  i les organitzacions sindicals europees que es mantenien fermes en advertir que no hi havia  res a negociar amb el govern “antidemocràtic“ espanyol.

Oficialment, la CEE no mouria fitxa fins a l’any 1964, a conseqüència d’un segon pas oficial d’acostament, aquesta vegada molt menys ambiciós, per part d’Espanya, sol·licitant només l’obertura d’unes “conversacions exploratòries“  sobre la qüestió estricta del problema econòmic causat a Espanya pel desenvolupament de la Comunitat Europea. Res d’associació i encara menys d’adhesió. La CEE  aquesta vegada no es va limitar a un mer justificant de recepció, sinó que va contestar, tot acceptant  l’obertura de “conversacions exploratòries“ amb Espanya, però només  dedicades a la qüestió estricta del problema econòmic causat a Espanya pel desenvolupament de la Comunitat. Una sessió negociadora plenària va tenir lloc  a finals de 1964 a Brussel·les.

L’any 1965, es va produir un  esdeveniment que acabaria essent  clau en el procés d’acostament espanyol: el nomenament  d’Alberto Ullastres  Calvo  com a Cap de la Missió espanyola davant de la CEE.  Ell havia sigut el principal responsable, com a ministre de Comerç,  del Pla d’Estabilització de 1959 que -després d’una gran sacsejada  de l’economia espanyola amb  una forta devaluació de la moneda,  patiments importants de la població i onades  d’emigració de treballadors  espanyols cap a Europa-   havia posat les bases del gran creixement de l’economia espanyola dels anys seixanta. Aquest gran creixement transformaria i modernitzaria profundament la societat espanyola i  no acabaria fins a la crisi del petroli de 1973.  Les taxes espanyoles de creixement econòmic aleshores assolides, juntament amb les japoneses,  eren les més altes del món.

De seguida d’arribar a Brussel·les, l’Ambaixador Ullastres va mostrar la seva gran vàlua personal, tècnica i diplomàtica, així com les seves  grans dots de negociador. No  va trigar gaire a obtenir l’obertura de   negociacions amb la CEE, que   conduirien  a la signatura l’any 1970 d’un acord comercial preferencial  molt favorable  per a Espanya.

Aquest acord, que es coneixeria posteriorment a Brussel·les com “el gol Ullastres”, implicava una sèrie de rebaixes duaneres recíproques. Resultà molt avantatjós per als interessos espanyols, tenint en compte que les preferències aranzelàries pactades eren asimètriques a favor d’Espanya, a causa del dèficit de la balança comercial amb els països de la CEE i el seu menor grau relatiu de desenvolupament. Per a la CEE, al seu torn, l’acord permetria guanyar temps i sortir del pas de la incòmoda situació provocada per la petició d’Espanya, un país “no democràtic”, d’ingrés a la Comunitat, que no podia produir-se per motius polítics, si bé aquests motius mai no foren definits de manera explícita.

L’acord de 1970 tenia un caràcter comercial, preferencial, progressiu, i treballaria a favor dels interessos d’Espanya fins al mateix moment de l’entrada en vigor de l’acord d’adhesió de 1986, que va ser possible gràcies a l’adveniment de la democràcia a Espanya, després de la mort del dictador Franco l’any 1975.

La seqüència  abans contemplada -abandonament de l’autarquia,  estabilització, desenvolupament, democràcia,  integració europea- és una representació de la singladura  recorreguda pel vaixell  de l’Estat espanyol dictatorial durant  quaranta  anys.  Al llarg de la travessia, sempre va tenir  com a far orientador l’Europa democràtica i el seu procés d’integració.  Gràcies a la poderosa llum d’aquell far, que  il·luminava  la nit del franquisme, el vaixell espanyol va poder arribar finalment a bon port europeu.   

L'entrada en vigor de l'acord d'adhesió de 1986 va ser possible gràcies a l'adveniment de la democràcia a Espanya, després de la mort del dictador Franco l'any 1975 Click To Tweet

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú