Papeles de economía española és una acreditada publicació de molts anys d’història que destaca pel rigor i capacitat en l’anàlisi econòmic. El número 168, l’actual, ha generat un impacte mediàtic important per dues raons. La primera, perquè fa un diagnòstic demolidor de les mancances i deficiències de les institucions espanyoles, que posen en risc el bon ús dels fons europeus procedents del Mecanisme de Recuperació i Resiliència. L’altra qüestió és que el patronat d’aquesta fundació està presidit per Isidre Fainé. Això no significa òbviament que ell hagi d’estar d’acord fil per randa amb tot el text publicat, però sí que és una alerta que el govern Sánchez faria bé d’escoltar.
L’anàlisi constata que l’experiència acumulada de l’administració espanyola demostra que li falta preparació per gestionar adequadament els fons europeus. És, concretament, segons l’esmentat estudi, el 5è pitjor de la Unió Europea i el problema radica que és el 2n país, després d’Itàlia, que mourà un volum més gran de diners, 140.000 milions d’euros, en uns terminis acotats en el temps.
Presenta importants dèficits institucionals en el sistema judicial, en la qualitat regulatòria i en les inèrcies burocràtiques. Hi ha un excés de regulació que alhora és defectuós i prolixa. Una fragmentació del mercat entre territoris, importants càrregues burocràtiques i la ineficàcia i falta d’independència del sistema judicial. Tot plegat genera importants costos de transacció i dilata en el temps les execucions dels projectes. Hi ha una referència de pas a allò que ha succeït al 2020, però l’informe no s’està de dir que al llarg d’aquell any “les administracions van mostrar les seves grans limitacions per treballar sota pressió i en situacions noves”. Cal alertar que el maneig del nous fons Next Generation per la seva magnitud, complexitat i terminis, junt amb la necessitat de dur a terme grans reformes en l’àmbit de la Seguretat Social, la situació laboral i l’educació, comportarà treballar sota pressió i en una situació absolutament nova, la d’executar un pla per al que no hi ha pla establert.
També assenyala en l’àmbit institucional que l’estructura del poder territorial és confusa i que hi ha una inestabilitat permanent del marc competencial. Traduït en llenguatge de cada dia, el ciutadà pateix i ha patit les conseqüències d’aquest problema amb la confusió imperant sobre les normes que regulen la lluita contra la Covid-19, amb contradiccions contínues, canvis improvisats que no han fet altra cosa que generar confusió. És un exemple concret de com el mal funcionament institucional es tradueix en greus desavantatges per al funcionament de la societat.
També assenyala la pobra articulació de les regles fiscals i una mala concepció del sistema pressupostari i de finançament en l’àmbit territorial. Així com, en un altre ordre, l’excessiva judicialització per resoldre controvèrsies en els àmbits competencials.
La justícia és un dels problemes crònics, que té un elevat cost econòmic. Presenta problemes de lentitud i congestió i manca d’eficàcia. El 2019 per cada cas resolt pel sistema judicial n’hi van haver 2,4 que no van ser resolts. És el pitjor resultat des del 2008 quan s’assolien els 2,2 casos no resolts. El 2019 es necessitaven 285 dies per resoldre un procés contenciós i 261 per a la mitjana de casos. També afecta aquest mal funcionament al mercat immobiliari, impedint una millor assignació de la disponibilitat dels recursos.
Un dels majors dèficits institucionals d’Espanya, assenyala l’estudi, és l’insuficient rendiment de comptes. La manca de mecanismes de transparència per part de l’administració i d’avaluacions independents. El cas més espectacular està en la falta d’un diagnòstic de l’actuació pública al llarg del 2020 contra la Covid-19. La mesa del Congrés, amb majoria governamental, ha impedit que aquesta qüestió prosperi i, per tant, no s’hagi produït una exigència de rendiment de comptes del govern. És evident que els partits polítics quan obtenen majoria segresten el funcionament de les institucions en benefici propi i aquest fet, que ha estat habitual, ara és clamorós en el funcionament de la mesa del Congrés de diputats. Naturalment, sense transparència ni avaluacions, ni rendiment de comptes la millora és impossible.
El treball que estem comentant constata que la millora de la qualitat institucional proporcionaria un augment del PIB, que pot oscil·lar entre l’11 i el 30%, i que significaria en una perspectiva a llarg termini un increment anual del PIB de l’1,2%. És a dir, una millora del 20% en 15 anys. Aquesta xifra ja dóna una visió clara del dany que ocasiona la situació institucional espanyola. Finalment, el treball assenyala l’excés de càrregues administratives que constitueixen un llast per a les empreses. De fet ocupa l’últim lloc, només superat per Grècia.
Després d’aquesta radiografia és evident que la malfiança que hi ha sobre el governs i les administracions publiques no pot fer res més que augmentar.
Loading ...
