Entenguem-nos, les bicicletes són un bon sistema de transport urbà a condició que s’entengui que és un recurs limitat, molt limitat, que no és apte per a totes les edats i que, a la pràctica i en el cas de Barcelona, es revela que només s’utilitza per a trajectes curts. Segons l’enquesta del RACC, el 82% dels viatges tenen una durada inferior a 20 minuts, el que significa que en un recorregut a peu el temps no superaria els 40 minuts com a màxim.
El problema és que Colau l’ha convertit, com quasi tot el que toca, en ideologia sectària i ha fet de la bicicleta un símbol intocable que ara castiga els ciutadans, i especialment els vianants, que és un dels grups més majoritaris. Circulen per on volen, sense casc ni cap mena de matrícula o identificació, fet que estimula la impunitat amb poc control de la guàrdia urbana, sense assegurança i amb un excés de carrils inútils o perillosos, com els de doble sentit. A més, la bicicleta no ha reduït el transport en cotxe o moto, cosa lògica si es té en compte el que hem dit sobre el temps de desplaçament. A qui ha afectat és precisament al transport públic, que ja de per si presenta una situació prou deficitària per la pèrdua de viatgers, un problema que Colau encara accentuaria més amb el seu esbojarrat projecte de tramvia per una de les zones més denses de la ciutat.
Segons la mateixa enquesta en l’últim any, 2020, i malgrat el tancament domiciliari dels primers mesos i la reducció de la circulació de tot el període, el 15% dels ciclistes manifesten que han tingut algun accident, i un 28% un ensurt. En termes rodons, la meitat dels qui circulen en bicicleta necessàriament han passat per una mala experiència. Aquest fet revela moltes coses perquè comporta que hi haurà usuaris que tenen una forta sensació d’inseguretat, i que, per tant, sempre que puguin tendiran a protegir-se, circulant pel territori dels més febles, la vorera, i aquesta és una de les raons de la invasió.
L’altra és senzillament els que treuen suc de manera poc respectuosa de la impunitat en la qual viu instal·lat aquest sistema de transport individual. No té sentit que s’exigeixi als patinets una sèrie de requisits i que aquests mateixos no s’apliquin a una bicicleta, perquè un enginy mecànic d’aquesta mena a 15 o 20 quilòmetres per hora pot fer molt mal si atropella a un vianant. A més, no s’estan de confessar a l’esmentada enquesta que un percentatge important vulnera les més elementals normes de seguretat. Així el 36% admet que circula amb auriculars, un fet perillós que està totalment prohibit i que va en augment, perquè el 2018 aquesta xifra era 12 punts menor, només el 24%.
Per si no fos prou, la quarta part dels que circulen en bicicleta reconeixen que utilitzen el mòbil, cosa que realment té mèrit si es considera que la persona té dues mans. Sigui com sigui, un bon govern de la ciutat ha de facilitar aquest transport, però alhora l’ha de regular i garantir que no causa perjudici a tercers ni a ells mateixos, perquè un 16,5% dels sinistres han estat amb altres ciclistes, la segona xifra més alta segons el tipus d’implicació que es registra, mentre que una tercera part, el gruix dels accidents, s’ho han fet tot sol. En definitiva, la meitat dels sinistres són d’estricta responsabilitat dels mateixos ciclistes, i això també hauria d’alertar.
La manca de llei i ordre sobre aquests conductors és total perquè davant l’elevada xifra d’infraccions reconeguda per ells mateixos, només han estat multats un 13%. En aquest escenari és lògic que continuï imperant en els carrers gestionats per Ada Colau la llei de la selva.
Loading ...
