Des que Neil Postman va escriure el seu cèlebre assaig titulat “Divertirse fins a morir” (1985) en què defensava la tesi sociològica de com l’home modern s’encaminava a un món atrapat per l’entreteniment i a la mercè dels mitjans de comunicació -especialment de la televisió- que l’hi proporcionava, han estat molts els antropòlegs, sociòlegs i assagistes que han abocat “rius de tinta” sobre aquest model nostre de societat segrestada pel consum i l’espectacle.
La política no podria ser una excepció. Ja fa temps que les campanyes electorals, per no dir tota l’activitat política, s’han convertit en autèntics circs mediàtics on el que menys importa són els programes electorals, els compromisos que s’adquireixen, i l’actuació ètica i de gestió dels líders polítics. Els mítings serveixen només perquè els convençuts d’un partit ovacionin als seus líders, i els debats en els mitjans televisius escenifiquen autèntics monòlegs sense cap intercanvi d’idees, i en els que cobra centralitat i protagonisme l’insult i la desqualificació. Sense oblidar-nos d’alguns fets esperpèntics organitzats amb el sol objectiu de cridar l’atenció i suscitar confrontació per atreure vots. És paradigmàtic el que hem vist en la campanya electoral actual de la comunitat de Madrid.
Els mítings serveixen només perquè els convençuts d’un partit ovacionin als seus líders, i els debats en els mitjans televisius escenifiquen autèntics monòlegs sense cap intercanvi d’idees
Quan la política accepta les regles de joc que imposa aquest model social, es deixa colonitzar per uns mitjans de comunicació que solen integrar sense cap tipus de pudor l’entreteniment amb l’evasió i l’anestèsia social. Conseqüentment la política es banalitza i desacredita, ja que la informació tendeix a ser manipulada per prejudicis ideològics i per interessos espuris, degradant el sistema a oblidar o enfosquir els dos principis essencials de la democràcia: l’exercici de l’ètica política fonamentada en el respecte a la dignitat de la persona, i la recerca del bé comú.
Aquesta manera actual de fer política considera l’actuació ètica en els seus dos vessants, personal i relacional, com a qüestió secundària. El més important són les estratègies per estar en els mitjans i guanyar opinió pública.
Avui és difícil trobar-nos amb persones en l’exercici de la política activa que mereixin l’aplaudiment i reconeixement dels seus conciutadans, i segur que n’hi ha. Però és que el nivell ètic personal de molts d’ells no passaria un control avaluador en qualsevol empresa o institució seriosa. Virtuts personals com les de veracitat, vocació de servei, responsabilitat, honradesa, transparència, honestedat, imparcialitat … haurien de formar part del codi ètic de qualsevol persona que desitgés optar a un càrrec polític. Però de la mateixa manera, l’ètica ha desaparegut de les relacions col·lectives i institucionals. Valors referencials com poden ser el respecte a l’adversari que no enemic, el diàleg i la recerca de consensos, la defensa de propostes amb l’acceptació de raons en contra, el respecte a les vides privades … són avui dia assignatures pendents. L’agressivitat que tenyeix actualment l’acció política del nostre país omple de vergonya una dimensió humana tan noble i enterboleix la convivència.
Però també l’exercici de la política com a espectacle ha deixat de mirar com a objectiu prioritari el bé comú, que es fa concreció a l’evitar els privilegis personals i de grup i en la defensa dels drets individuals especialment dels més desfavorits.
L’electoralisme i els populismes tan freqüents en aquests temps estan deteriorant la bona cultura política.
Adular als electors amb propostes i discursos demagògics oferint beneficis que sobrepassen la realitat i d’impossible compliment amb la finalitat d’assolir el poder, és una pràctica habitual que pot proporcionar rèdits polítics a curt termini però que a la llarga produeixen desafecció, desengany i com a conseqüència la desacreditació de la vida política. A més d’alimentar la indiferència, la indignació de vegades violenta, i el desencant.
És temps de denunciar, però també d’actuar.
El més important són les estratègies per estar en els mitjans i guanyar opinió pública Share on X
Loading ...
