Primer va ser “l’experiment” del concert de Love of Lesbian amb 5.000 assistents controlats, però sense vigilància posterior, de manera que a hores d’ara desconeixem quin va ser el resultat de l’experiència.
Ara s’ha produït un St. Jordi amb nombrosos fenòmens de massificació. Certament es van prendre mesures, però aquestes eren insuficients per evitar la concentració de persones a escassa distància, o bé resultaven inapropiades. No té sentit preventiu la concentració de parades en àrees de la ciutat i hauria estat millor i més segura la seva distribució longitudinal, per exemple tres parades per illa. El fet que fossin actes a l’aire lliure pot atenuar el problema, però no l’elimina, més si es considera que el mateix departament de Salut ha deixat constància del creixement de la mutació britànica molt més contagiosa.
La imatge de Josep M. Argimon signant llibres fets a última hora amb el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, ambdós perfectes representants del potent corporativisme sanitari del nostre país, arrodonia la sensació de, tal com titulava La Vanguardia en el seu editorial, “Un Sant Jordi gairebé normal”. Però, de normal no ho és, i el risc assumit ha estat molt important i caldrà veure les dades dels pròxims dies per constatar el seu abast. El nivell de contagis és des de tots els punts de vista encara massa elevat per permetre’s alegries. Quin sentit tenen les restriccions que encara pesen sobre el toc de queda i els sopars a l’aire lliure a bars i restaurants i celebrar al mateix temps una diada com la de Sant Jordi? Com es frenen els botellots i les festes massives a les platges si les mateixes autoritats confereixen un aire festiu i massiu a celebracions oficials? No es pot voler replicar i al mateix temps anar a la processó. Hi ha en tot plegat una manca de coherència que afebleix la prevenció.
En aquestes circumstàncies, el discurs sobre la pressió que reben les UCI és d’una gran frivolitat, perque aquesta advertència requereix un dramatisme ambiental que en aquests últims temps el govern i les autoritats sanitàries han llençat per la finestra.
No és un fet menor que les persones que ingressen a les UCI siguin cada vegada més joves. Evidentment influeix la vacunació sobre les persones grans, que per cert i comparativament està resultant deficient a Catalunya, però tampoc cal descartar els efectes de la variant britànica que se sap que incideix sobre població més jove. El nivell de vacunació actual no admet cap alegria i les amenaces de penetració de mutacions encara més agressives, com les confirmades del Brasil i Sudàfrica, i el problema que pot significar l’Índia, exigeixen que les autoritats preparin a la població per a una capacitat de resiliència molt més gran.
Perquè, comptat i debatut, cal dir que Catalunya presenta uns resultats que no són per llençar coets. No són els pitjors d’Espanya, però estan enrassat a la seva mitjana, o la milloren en part, cosa que no vol dir res d’extraordinari donada la catàstrofe espanyola. A Catalunya s’han produït 65 casos per cada 1.000 habitants. Clarament millor que els de Madrid, que han estat 87. Però, i aquesta és la qüestió central, el nombre de morts per cada 1.000 habitants és exactament el mateix, 0,9. I aquí el que compta no són els casos sinó la quantitat de persones que moren. La Generalitat, el Departament de Salut ha d’explicar el perquè d’aquestes xifres. Com és possible que amb les restriccions de Catalunya, comparades amb les de Madrid, i amb un nombre de casos detectats (altra cosa seria els reals i aquest ja és un altre problema) menors que els de la capital d’Espanya, el nombre de morts sigui el mateix? Hi ha alguna cosa profunda que no acaba de funcionar a Catalunya. Una és ben visible, el desgovern. Però n’hi ha una altra més complexa i difosa, però ben real que és el corporativisme sanitari.
Loading ...
