Una sèrie de qüestions clau determinaran l’evolució de l’escenari actual a millor o a pitjor. Situem-los:
El temps que durarà l’impacte econòmic de la pandèmia i la seva asimetria territorial als EUA, al conjunt del món, Europa i la situació espanyola. Per a Catalunya, igual que per Espanya, és decisiva la normalització del turisme aquest estiu.
- L’impacte de les mutacions que poden agreujar el panorama i el seu efecte sobre l’eficàcia de la vacuna. De moment, la britànica, la més estesa, no sembla que tingui una particular incidència en el nostre cas.
- La lentitud en la vacunació derivada de la disponibilitat de vacunes i el procés de deserció que s’està produint a Europa: primer Txèquia i Hongria, amb la vacuna soviètica, i ara Àustria i Dinamarca cercant acords amb Israel. Hi ha un punt d’irresponsabilitat que pesa sobre la Comissió Europea, perquè no s’explica que, patint l’escassetat de vacunes, no hagi arribat a acords amb Rússia per raons polítiques, quan la vacuna d’aquest país es demostra altament eficaç i de logística molt fàcil. Aquí no està gens clar on comença la qüestió política i els interessos de les grans farmacèutiques per evitar que la vacuna de Moscou els hi faci la competència en el seu territori. En aquest sentint Hongria ha demostrat que té un govern capaç d’actuar amb independència dels grans interessos farmacèutics. Darrera de la vacuna hi ha el desafiament de si el nostre país tindrà capacitat de desplegar la logística necessària quan hi hagi vials suficients.
- No disposar a hores d’ara d’una sistemàtica ben construïda i suficient de proves de contagi i identificació dels infectats i de les seves xarxes i control de les quarantenes. És escandalós que un any després no disposem d’un sistema que ofereixi prou garanties.
- La perillosa bola de neu que representa la marginació acumulativa en l’atenció d’altres patologies greus, que es manifesta amb retards en els CAPS i en les llistes d’espera. Ens fixem només en els morts per la Covid-19 i hauríem de situar el focus sobre la mortalitat total.
- Una altra ocultació greu és el nombre creixent de persones que es converteixen en malalts domèstics de llarga durada per les conseqüències d’haver estat atacats pel coronavirus.
- La manca de diners per injectar a les empreses i evitar una crisi estructural que transformaria els ERTO en EROS i ens deixaria mancats de teixit empresarial. Els 11.000 milions anunciats per Sánchez no són suficients i sobretot resulten altament imprecisos perquè tot el que no sigui ajuda a fons perdut servirà de poc.
- El problema de la desindustrialització. És evident que la coronocrisi destrossa el sector serveis, però no podem oblidar que accentua una tendència que estàvem patint de fa temps, que és la pèrdua de pes industrial. I no es veu cap moviment ni política dirigits a estroncar aquesta ferida.
- Tot sembla confiar-se als fons europeus Next Generation, però aquesta important ajuda no pot significar la carència de polítiques industrials pròpies.
- La foscor que regna entorn als esmentats ajuts que l’ocultació de l’informe del Consell d’Estat ha mostrat en tota la seva cruesa.
- La profunda crisi de Barcelona que, com totes les ocasionades per la pandèmia, no només genera un problema propi i específic derivat d’aquesta, sinó que a més accentua totes les tendències negatives que Barcelona ja patia. La capital de Catalunya s’enfronta a un estadi insòlit per a ella de decreixement, de destrucció del seu teixit econòmic i de degradació en part de la seva trama urbana. I en aquest cas, tampoc es veuen polítiques a l’altura de la magnitud del problema. Pitjor encara, les accions antivehicles privats de Colau en afectar la mobilitat només fan que accentuar els danys. És el mateix tipus d’antiteràpia que Europa va aplicar en la crisi passada, l’austeritat en lloc del suport econòmic. I el que va aconseguir va ser aprofundir els danys econòmics.
Loading ...
