Es va dir, ho vam dir, que la gestió de l’administració espanyola faria figa i ni de lluny aconseguiria gastar els fons Next Generation al ritme previst. Afirmar-ho no era un acte profètic, sinó senzillament la conclusió a la qual hom arriba veient les dificultats enormes dels anys precedents per fer efectiva la despesa dels fons ordinaris.
La xifra de referència ara del que està assignat a Espanya és de 81.964 milions. D’aquesta xifra ni tan sols ha estat convocada la meitat perquè només s’arriba al 43,7%. Però és que la xifra que ha arribat a l’economia real se situa tot just en el 20% (exactament el 19,9%). Per tant, estem molt lluny de l’objectiu considerant que el termini finalitza el 31 de desembre del 2026; és a dir, d’aquí a tres anys, període en el qual hauríem d’aplicar el 80% restant, i si no, els diners s’esfumarien.
Però el govern ha trobat una escletxa per intentar salvar una part d’aquests recursos que podria fer allargar el període.
Es tracta d’acudir a la possibilitat que els diners que són gestionats per entitats públiques disposin de més temps (un implícit no ja espanyol, sinó europeu que es dona per descomptat que l’eficiència de les instàncies públiques és menor que el de les privades). I en això Espanya té un avantatge perquè d’aquells quasi 83.000 milions, 66.473 milions són gestionats per entitats públiques.
I aquí ja podríem treure una primera conclusió: els fons els maneguen el sector públic per aplicar-los directament o readmetre’ls al sector privat. No és una bona premissa, malgrat que hi ha casos que és palesament necessari que sigui així, com els ferrocarrils i Adif, però en general diu poc d’una visió que faci millorar la baixa productivitat espanyola, perquè aquesta només pot venir del sector privat.
I aquest és, junt amb el gran retard, un altre dels grans defectes de com es gestionen aquests fons. No tenen com a objectiu principal modificar les condicions que farien possible guanyar en productivitat. Només cal veure que el 41,6% de les actuals assignacions corresponen al sector de la construcció, mentre que la indústria només té assignat un 9,7%, l’energia un 1,3% i el sector primari el 0,5%. La suma de tots aquests 3 epígrafs vitals per a la millora de la productivitat són la quarta part del que s’assigna a la construcció, un àmbit en el qual els augments de productivitat seran, per la seva pròpia lògica interna, escassos.
El tercer factor és que el retard en l’aplicació i l’allargament de terminis més enllà del 2026 dilueix en el temps l’aplicació dels 83.000 milions d’inversió aquí a Espanya i conseqüentment també redueix el seu impacte sobre el PIB. No és el mateix dividir aquella voluminosa quantitat d’euros en 6 anys que en 10. En el primer cas, l’efecte transformador i el procés d’acumulació al qual dona lloc és extraordinari. En el segon, és indubtablement positiu, però les conseqüències transformadores i de canvi de paradigma del sistema de producció no s’acaben de produir.
Per tant, si tot això s’acaba consumant en aquests termes, i res de moment fa pensar el contrari, Espanya haurà perdut una gran oportunitat històrica i, per circumstàncies polítiques, aquesta greu errada tindrà un nom: govern Sánchez.
La gestió ineficient, la manca de focalització en sectors clau i el retard en l'aplicació dels fons Next Generation a Espanya suposen una oportunitat històrica perduda i un risc significatiu per a l'èxit del programa, amb… Click To Tweet
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.
1 comentari. Leave new
Ho pregunto des de la meva ignorància sobre els fons europeus: no es preveu ajuda per a l’educació, sanitat i pensions?