Tant o més que la presència de partits independentistes, el que crida l’atenció d’un observador exterior de la contesa política catalana, és la quasi total desaparició de l’espai de centre i dreta, amb el fet especialment cridaner, que precisament aquest espai ha estat l’hegemònic a Catalunya des de la transició fins a la primera dècada del present segle.
La seva liquidació va començar amb el gir polític que Artur Mas va imprimir a la coalició de CiU, fins que aquesta no només ha esclatat en fragments, sinó que ha donat peu a una recomposició on l’espai clarament hegemònic a Catalunya és l’esquerra, o per ser més precisos, el progressisme. Aquest fet, però, es veu sotmès a fortes contradiccions quan les dades permeten esbrinar l’actitud dels electors que voten aquestes opcions sobre qüestions concretes, bé relacionades amb el sistema de valors, bé amb dimensions econòmiques i socials. Aleshores bona part de les respostes no s’ajusten als perfils del progressisme i introdueixen un gran interrogant sobre si l’extinció del centredreta és per manca de demanda o bé perquè no existeix l’oferta a l’altura dels temps que la indueixin.
També crida l’atenció que, malgrat el dramatisme i tragèdia del moment, que de tot n’hi ha, les necessitats i reptes concrets, el cavall de batalla, continuï situant-se en l’independentisme, i la millor carta d’Illa no sigui presentar-se com un home d’estat (una tasca d’altra banda gens fàcil donat el seu currículum), o almenys com un bon gestor, sinó com l’esperança blanca per frenar el bloc de la independència; en altres paraules, la versió de la Inés Arrimadas del 2017.
Una tercera característica és un potencialment potent efecte papallona. Segons quin fos el resultat podria tenir un efecte extraordinàriament benèfic per al govern Sánchez o, contràriament, posar-lo en moltes dificultats en afeblir l’heterogènia majoria que li dóna suport al Congrés. S’ha vist en la votació del molt important decret llei sobre la gestió dels fons europeus, que hauria estat refusada si Vox en l’últim moment no hagués acudit en ajut del govern, perquè tant ERC com JxCat li van donar l’esquena.
Un factor també insòlit en el mapa europeu és l’efecte que puguin tenir els polítics sortits de la presó. I en aquest punt es veurà quin pes realment tenen i si la seva sacrificada actitud té o no recompensa política. A l’efecte Illa s’hi contraposen l’efecte dels polítics presos, i ara alliberats ,perquè participin a la campanya fins que, previsiblement, el Tribunal torni a decretar el seu ingrés a presó. Si aquest fet es produís abans del 14 tindria incidència electoral.
JxCat aposta per declarar la independència si s’assoleixen més del 50% dels vots, i en tot cas, a una cosa més segura en teoria, com és la desaparició de l’estat a Catalunya. És clar que veient la cara de satisfacció d’Iñigo Urkullu després de sortir de la visita a Moncloa feta la setmana passada, sembla que per la via discreta s’està assolint al nord la pretensió de Laura Borràs de manera més efectiva, perquè ara s’aniran produint nous traspassos, més de 30, que deixaran la presència de l’estat a Euskadi en la pell i els ossos.
La cogovernança amb el País Basc dels fons europeus i la gestió de la Seguretat Social, són dues qüestions de molt de pes que el govern basc sembla que té garantides per Sánchez, i que situen aquella nació a anys llum de Catalunya en termes d’autogovern. Tot plegat, el mapa ens indica que el País Basc aprofundeix les seves capacitats aprofitant la feblesa del govern central i Madrid es converteix en la més potent autonomia d’Espanya a causa del seu fort pes econòmic, amb la conseqüència de reivindicar una línia pròpia.
L’independentisme hauria de reflexionar sobre el fet que aquestes dues condicions que tenen èxit i es donen per separat, una a Euskadi i l’altra a Madrid, Catalunya les aplegava totes dues. Tenia un gran pes polític al Congrés que condicionava al govern de torn, i un gran pes econòmic que obligava a contemplar, vulguis que no, les seves posicions. Ara tot això sembla esvaït.
La idea d’ERC de recuperar el criteri de gestió no sembla suficient per dues raons. La primera perquè no es tracta només de l’elemental exigència de gestionar bé allò que es governa, sinó d’una estratègia en relació amb l’estat que la gent de Junqueras no tindrà mentre plantegi una independència, en la qual cada dia sembla creure-hi menys. La segona gran objecció, que la fa retrocedir a arguments purament independentistes, és que la forma com ha conduït els departaments que governa ha estat més aviat desastrosa. Fins i tot Salut, amb els canvis duts a terme, sembla incapaç d’oferir un bon escenari abans del dia 14 i, per tant, el vot de càstig sembla assegurat.
Malgrat el dramatisme i tragèdia del moment, que de tot n’hi ha, les necessitats i reptes concrets, el cavall de batalla, continuï situant-se en l’independentisme Share on X
Loading ...
