En el nostre país no és habitual que els bisbes es pronunciïn de forma massa concreta sobre les grans realitats que atenyen a la nostra societat. Una excepció és la de Monsenyor Novell, un bisbe jove, només té 51 anys, però ja amb una experiència episcopal d’una dècada. Des del seu magisteri eclesiàstic, Novell no ha tingut inconvenient en aplicar la seva visió com a bisbe en qüestions del moment, fet que li ha valgut més d’un conflicte i una desqualificació. En tot cas, és d’agrair que parli amb claredat i en termes que tothom entén.
Ara i en relació amb les eleccions del 14 de febrer, ha escrit que “no es presenta cap opció en l’arc parlamentari que assumeixi de manera més o menys completa les conviccions morals sobre la vida, les relacions socials i econòmiques pròpies del catolicisme”. És una descripció d’una realitat prou tangible, que de fet no es limita només als catòlics, sinó que és extensible a una bona part de la població com assenyala la recent enquesta de GAD-3 per a La Vanguardia.
Cada vegada hi ha més partits al Parlament i també cada vegada hi ha més electors que no saben o no tenen clar a qui votar, i que si es decideixen a fer-ho, ho resolen aplicant el vot negatiu, votant no a favor de, sinó contra alguna altra força política. És un signe palès que l’actual sistema de partits i amb ell el sistema electoral, no funciona bé perquè incompleix en bona part la seva finalitat, la de representar adequadament la població. El fet que es vagin multiplicant les opcions i reduint la representativitat és una manifestació palesa d’aquesta greu disfunció.
Un altre bisbe, en aquest cas José Ignacio Munilla de San Sebastián, també ha formulat un judici, no sobre les eleccions sinó sobre un altre problema polític: la creixent irrupció del poder de l’estat en la vida de les persones, definint com han de pensar i què han de fer. És una fallida profunda en aquest cas del principi de subsidiarietat, que implica que la instància superior, l’estat en aquest cas, no intervingui en allò que poden resoldre les instàncies inferiors, les famílies, les comunitats, les persones en definitiva. També aquí es produeix una forta contradicció, en el sentit que com més intrusiu és aquest estat en aspectes que no li pertoquen menys eficaç i eficient es manifesta en allò que és responsabilitat seva. La constatació d’aquest fet cau a dojo sobre les nostres espatlles: la reiterada fallida en afrontar la pandèmia, la incapacitat per donar una resposta adient a la crisi econòmica, el retard en la vacunació que no permetrà salvar la temporada d’estiu, i ara la incapacitat per disposar d’una logística adequada a les previsions atmosfèriques que es van complint fil per randa.
Loading ...
