Corea del Sud, Corea abans de la guerra civil, era un país endarrerit, agrícola, estressat per l’ocupació japonesa, primer, i per la guerra civil i divisió del país, després, que malgrat tots aquests inconvenients s’ha convertit en una potència econòmica mundial, l’onzena, que disposa de grans empreses en sectors com els de l’automòbil però també en tecnologies de la comunicació i de la informàtica. Avui en dia demostra la seva eficiència amb un nivell de control de la pandèmia envejable, només ha tingut 529 morts per a una població total de 51 milions d’habitants. Si ho comparem amb els 70.000 morts i una població espanyola de 47 milions d’habitants, són la cara i la creu de l’estat de la qüestió.
Una de les raons fonamentals de la gran transformació coreana és la importància que li han donat als estudis. Fins a un nivell tan extrem que segurament no és generalitzable, però sí que és imitable la seva preocupació. L’examen per ingressar a la universitat i accedir-hi en funció de la nota obtinguda, assenyala una dura carrera meritocràtica que força les famílies a preparar els seus fills pràcticament des de la primària.
I si les condicions que aplica Corea no serien assumibles en una societat com la nostra, sí que ho és subratllar la importància d’haver implicat a la família en l’educació dels infants i joves, no només amb dedicació, sinó també amb suport econòmic. La dedicació és important com posa de manifest l’excel·lent qualificació dels fills dels immigrants coreans als EUA que superen en accés a la universitat als mateixos nadius americans. La clau de volta està en la implicació en l’educació dels seus fills, sobretot de les mares, perquè els pares treballen moltes i moltes hores com a immigrats que són. I també l’esforç econòmic.
A Corea l’any 2016, les famílies coreanes van gastar 16.000 milions d’euros en reforçar els estudis dels seus fills amb classes extraescolars i tutories. A Espanya, que acaba d’aprovar una llei d’educació, la família no surt per cap banda. No existeix, i la ministra Celaá té una especial cura en refusar els seus drets educatius i en imposar la supremacia d’un estat que, fins ara, ha fracassat de manera estrepitosa en l’educació, com mostren totes les estadístiques.
