D’acord amb l‘últim sondeig de l’ICPS, força candidats a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya són poc coneguts fins i tot entre els seus mateixos votants. Cal recordar que en termes demoscòpics un candidat només comença a tenir significació quan el seu grau de coneixement pel conjunt de la població se situa per sobre del 75%, i els grans candidats han d’arribar a un grau de coneixement de fins al 90%.
A partir d’aquest criteri objectiu, queda clar que a Catalunya només hi ha dos grans noms entre els que han esta enquestats. Són Puigdemont amb un 95,2% de coneixement i Junqueras amb un 91,8%. Pot sorprendre, en part, que Miquel Iceta, que està en la política des d’èpoques llunyanes, que és el líder del PSC i ha concorregut en anteriors eleccions, només tingui un nivell de coneixement general del 74,5%, al límit del que es pot considerar com a raonablement bo. Pere Aragonès, el cap de llista d’ERC, encara està més malparat perquè només arriba al 63,6%. I a partir d’aquí les xifres són realment deficients. Carles Riera i Carlos Carrizosa se situen en el 50%. Jessica Albiach, la presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú, només assumeix un migrat 40,5% de coneixement general, i Alejandro Fernández, del PP, encara obté un percentatge pitjor, el 37,1%. Resulta cridaner que una part d’aquests candidats són a més mal coneguts pels seus propis votants. A Fernàndez només el coneixen un 48% dels seus electors, a Albiach el 60% i a Carrizosa poc més de la meitat, el 53%. És a dir, no hi ha ni lideratge social ni polític en aquests noms. En una escala de coneixement molt superior entre els seus propis electors, perquè superen el 80%, hi trobem tres noms: Iceta, Aragonès i Riera. Aquí la sorpresa relativa rau una vegada més en Iceta perquè a hores d’ara encara hi ha un 17% d’electors del PSC que diuen que no el coneixen.
En contrapartida Puigdemont i Junqueres són coneguts pràcticament pel 100% de la població.
És clar que el tema dels candidats és molt relatiu perquè influeix poc a l’hora de votar. El que pesa són les sigles. El votant de la CUP, per exemple, i el d’ERC, es guien bàsicament per l’etiqueta. I a distància, però també significativament, al PSC i Catalunya en Comú succeeix una cosa semblant: l’etiqueta decideix el vot en el 60% aproximadament dels votants. En contrapartida, en els partits que podríem situar al centredreta, el pes del partit continua sent superior al candidat, però és menor que en els partits d’esquerra. Entre una tercera part i el 40% d’aquests votants afirmen que pesa més el candidat que el partit. Hi ha, per tant, una certa proporcionalitat entre la sigla i el nom de la persona que l’encapçala.
Possiblement, aquesta característica, la importància de les sigles, ha contribuït al sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, on el que compta és el partit, i fora del primer de la llista, en el millor dels casos, no es coneixen la resta de diputats. Aquest distanciament de la política real per part del ciutadà, de les persones que l’han de realitzar, els seus representants, explica l’accentuació de la partitocràcia al nostre país.
Loading ...
