Aquest punt clau és la segona part del que es va publicar el dia 25 de novembre que pots trobar aquí.
- En definitiva, el que persegueix la llei és asfixiar l’escola concertada per tres camins diferents, partint del fet del seu infrafinançament que està en l’origen de tots els problemes. La primera via és suprimint el criteri de demanda social i perdent els pares la seva capacitat d’elecció, de manera que l’escola pública matricularà alumnes mentre tingui places, i la concertada es quedarà amb el que quedi, si en queda. Aquest fet comporta la progressiva pèrdua de grups concertats i per tant de viabilitat econòmica del centre. La segona via és impedir les aportacions dels pares que ara completen el subfinançament. I per rematar-ho, encara una tercera, la d’obligar a matricular alumnes de molt baix nivell de renda en nom de la inclusivitat.
- Cal recordar que aquest acord, en el que hi participa ERC, és contrari al que està establert a Catalunya per iniciativa del Síndic de Greuges entre la Generalitat i l’escola concertada, que també perseguia la inclusivitat de tots els centres, però des de la lògica ben raonada de complementar per part de la Generalitat la dotació econòmica en funció del nombre d’alumnes d’aquestes característiques que accedissin als centres amb concert. Per què ERC va assumir un criteri a Catalunya i un altre totalment diferent al Congrés dels Diputats? Aquesta és una qüestió que hauria d’explicar el partit perquè la incoherència de la seva posició és massa gran perquè pugui passar desapercebuda.
- A més la llei impedeix que els ajuntaments puguin cedir sòl per a col·legis concertats, establint un factor més d’estrangulament. La comunitat local no té així possibilitat d’actuar d’acord amb el seu criteri. O cedeix el sòl per a un equipament estatal (la Generalitat és estat), o no pot fer res. Hi ha en tot plegat un procés d’estatificació que és contrari al principi de subsidiarietat, que hauria de regir en l’ensenyament atorgant tot el protagonisme a les famílies, la comunitat educativa i els poders locals.
- La llei liquida directament els concerts de l’escola diferenciada. I ho fa contravenint la jurisprudència existent, que en últim cas es manifesta en l’última i recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que suspèn l’aplicació d’aquesta mesura que ja havia adoptat el govern de la Generalitat amb anterioritat a la Llei Celaá, obligant-la a establir els concerts amb aquests centres.
- Un cop més, com en l’època de Zapatero, la classe de cultura religiosa confessional és arraconada. Suprimir-la significava qüestionar els acords amb la Santa Seu, però la minimitza per una altra via. Li treuen tot valor acadèmic perquè no puntuarà per establir la nota mitjana, ni a efectes de les beques. És un temps escolar que no té significació acadèmica, i per acabar-ho de rematar no estableixen una assignatura paral·lela, cosa que facilita una pràctica ja habitual en molts centres públics de Catalunya d’establir “classes de reforç”, amb el que significa de pèrdua pels alumnes que assisteixen a religió. Per exemple, es dedica aquest temps a millorar l’anglès i naturalment els que han optat per l’assignatura catòlica no poden gaudir d’aquesta millora. Però és que a sobre incorpora l’assignatura de cultura de les religions des d’una perspectiva secular, però no com a alternativa a la cultura confessional, sinó obligatòria per a tothom. Tot aquest tema ha mostrat l’extrema feblesa de l’Església catòlica. No deixa de ser significatiu que la Conferència Episcopal no sigui capaç de manifestar alguna cosa més que una lamentació perquè no han rebut ni tan sols resposta de les seves propostes al ministeri. I això succeeix en el període immediatament posterior a la visita buscada i obtinguda del cap de govern al papa Francesc. Com queda la figura papal després que el govern margini la classe de cultura catòlica a l’escola?
- La qüestió de la llengua ha mogut una àmplia polèmica. En realitat tot dependrà de la voluntat del govern de torn, perquè el que no figuri explícitament a la llei “el castellà és llengua vehicular”, no impedirà que el govern central actuï de la manera que consideri pertinent per garantir el seu bon coneixement, donat que el ministeri és competent per actuar en aquesta matèria com a “administració educativa” i disposa a més de l’alta inspecció. Aquest va ser l’argument del PDeCAT per votar en contra d’aquesta esmena.
- Un cop més, s’ha perdut l’oportunitat d’abordar de manera consensuada els que són els problemes de l’educació a Espanya, dels quals Catalunya dissortadament no n’és excepció, i que no radiquen ni en el concert, ni en la classe de religió, ni en l’escola diferenciada, ni en cap d’aquestes qüestions. El problema és que estem a la cua d’Europa en tots els indicadors objectius. Per una banda els resultats en les proves PISA sobre ciències, matemàtiques i comprensió lectora. L’elevat nombre d’alumnes en els nivells inferiors de coneixement i alhora l’escàs percentatge que es troba en els nivells alts. Són indicadors directes de la crisi profunda del sistema el nombre extraordinari de joves que ni estudien ni treballen, l’abandonament escolar abans de titular-se en ESO i el fracàs escolar. També la defectuosa articulació de l’ensenyament que s’imparteix, especialment en els cicles formatius, i les necessitats de les empreses que és un factor que ajuda a entendre que l’atur dels joves a Espanya sigui dels més grans d’Europa.
- En definitiva, la llei no expressa cap pla per modificar les pèssimes condicions actuals i només adopta mesures que permetran maquillar determinades dades negatives. El fet que es pugui aprovar l’ESO i accedir a la universitat malgrat que l’alumne tingui assignatures suspeses, el fet d’impedir la repetició de curs sense més, aconseguirà millorar les dades d’aprovats i repetidors, però enfonsarà encara més el sistema educatiu espanyol en un dels seus forats negres que és la manca de rendiment escolar.
Loading ...
