La llei Celaá és inasumible per al conjunt de la societat, perquè una vegada més ha fet una llei de partit i no una que articulés les diverses opcions que hi ha sobre l’ensenyament i que apliqués d’una forma més clara el que la Constitució estableix. La raó de les oposicions que troba la iniciativa del govern Sánchez en l’àmbit educatiu, es pot resumir en una frase de la informació extraordinàriament favorable a la iniciativa socialista que La Vanguardia ha publicat aquest passat dimarts, editorial inclosa. En les dues pàgines interiors, Els punts calents de la llei Celaá, ho deia amb claredat: “una llei ideològica. Recull les aspiracions generals de l’esquerra progressista”. Malament. Si fem una llei educativa que recull les aspiracions de només una part de la societat, és evident que l’altra part no la podrà assumir. Per tant, està fora de discussió la parcialitat de la llei quan els mateixos defensors argumenten que respon a una concepció de “l’esquerra progressista”.
Això es fa palès amb el resultat. En ser una llei orgànica requeria la majoria absoluta. La va obtenir pels pèls, 177 vots a favor, només 1 més dels que necessitava. Ha estat la llei educativa aprovada per menor marge de vots.
Els principals punts que fan inasumible la llei són aquests:
- Efectivament liquida l’escola concertada. No la prohibeix, no pot fer-ho, seria anticonstitucional, però crea les condicions perquè vagi desapareixent.
- La idea és oferir escola pública i deixar la concertada com a residual, de manera que mentre hi hagi places vacants a l’escola pública, els alumnes seran obligatòriament dirigits a aquesta. El poder polític en té prou en anar creant places de la pública per evitar que els pares puguin accedir a l’escola concertada.
- Aquest procés de reducció significarà anar eliminant grups concertats fins que l’escola en qüestió esdevingui econòmicament inviable. És la primera mesura de escanyament.
- Desapareix el dret de l’elecció per part dels pares. Ja no és té en compte la demanda social que regia fins ara i per la qual cada família sol·licitava accés a l’escola que volia. Ara serà l’administració qui ho determinarà, i per tant, aquell qui vulgui anar a la concertada es trobarà cada vegada amb més freqüència que envien els seus fills a la pública. El resultat és obvi: els concerts aniran desapareixent i aquest tipus d’escoles també. Només quedaran les privades, les que han de pagar el 100% del cost.
- Aquest punt fa inviable el dret a l’educació moral i religiosa que la Constitució estableix en l’article 16.1.
- La segona via d’asfíxia per liquidar la concertada és mitjançant la prohibició expressa de pagar quotes a les fundacions. És una hipocresia escandalosa. El mateix govern reconeix en un càlcul, que a més peca d’optimisme, que el finançament públic del concert només cobreix el 90% dels salaris dels professors i el 10% del cost de manteniment dels centres. La pregunta que el govern no contesta, i els defensors de la llei tampoc, és com és possible pagar el 10% que manca del cost salarial i el 90% de les despeses de manteniment si no hi ha una aportació més o menys voluntària per part dels pares.
- En el fons de tot pesa una terrible confusió. Es parla d’escola pública i d’escola concertada. En realitat es confon la pública amb l’estatal. El que el govern Sánchez pretén és que tothom vagi a una escola de titularitat estatal sota l’autoritat del govern de l’estat a través de les comunitats autònomes. Perquè si fos pública, això no determinaria que l’estat dues a terme la gestió directa de l’ensenyament. I aquí hi ha una altra gran contradicció, des de la segona meitat del segle passat l’estat ha anat abandonant àmbits en els quals s’havia introduït: la fabricació de cotxes, producció d’electricitat, productes químics, tèxtil, i així infinitat de serveis i productes. Ja no ho fa perquè era clarament ineficient i també ineficaç. Com hom pot creure que la gestió directa de l’educació per part de l’estat, que no sap fer bé cotxes i productes tèxtils, ni produir electricitat, pot obtenir bons resultats en quelcom molt més complexa com és l’educació dels nostres fills? Hi ha països on l’escola pública vol dir municipal i qui ho gestiona és la comunitat pròxima. N’hi ha d’altres que públic vol dir tota iniciativa social supervisada, això sí, en relació amb unes condicions objectives per a l’administració de l’estat. En lloc d’avançar cap a una escola cada vegada més gestionada per les comunitats educatives, siguin locals o socials, es vol un model inspirat en l’escola adoctrinadora francesa del segle XIX, centralitzada en quan a les seves directrius ideològiques.
