En un punt clau anterior explicàvem que la pressió fiscal és un indicador molt insuficient de la fiscalitat dels ciutadans d’un país i de si aquests paguen molt o paguen poc. I explicàvem la necessitat d’introduir altres conceptes com el d’esforç o sacrifici fiscal.
Hi ha encara una altra forma de mesurar la fiscalitat que és més completa i que dóna una idea molt més real de l’esforç que fan els ciutadans amb els impostos personals que paguen. Es tracta de la cunya fiscal que de fet és el que es paga per IRPF més tot el que s’aporta a la Seguretat Social, tant per part de l’empresa com per part dels treballadors. En el nostre cas seria, grosso modo, el salari brut.
Sovint quan es parla d’impostos es passa per alt que aquesta càrrega de la Seguretat Social és un altre impost molt important sobre el treball amb efectes clars, en el sentit que com més alt és, més dissuasiva resulta la nova contractació.
Doncs contemplat des d’aquest altre punt de vista, el de la cunya fiscal, Espanya se situa per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE, de manera que un assalariat sense fills paga quasi el 40% dels seus ingressos, 3 punts més que la mitjana de l’OCDE. Una família amb dos fills paga el 36,3%, mentre que a l’OCDE paga el 30,8%. Aquí doncs, la unitat familiar amb descendència està més mal tractada que al conjunt dels països desenvolupats, perquè la diferència amb ells és de 5,5 punts. És un factor més que ajuda a entendre perquè és tan difícil tenir fills a Espanya.
Si a aquest fet se li afegeixen les baixes prestacions per a ajudes a les famílies amb fills, el panorama resultant ens situa a la cua d’Europa. Una forma ben expressiva de mesurar si paguem molt o poc és saber quants dies treballem per pagar a l’estat. El resultat mitjà és de quasi 6 mesos, 175 dies. Si aquí li afegíssim els impostos autonòmics específics i municipals, superaríem clarament el mig any. Les comparacions tendeixen a ser horroroses, però cal dir que aquest grau de fiscalitat és extraordinàriament més gran que la que pagaven els pagesos de la gleva als seus senyors. Ningú treballava de franc al llarg de 6 mesos.
Es pot dir que aquesta comparació és excessiva, i certament en part ho és, però menys del que sembla, perquè la idea que el que paguem ens és retornat és inexacta. Si descomptem les pensions que en teoria s’haurien de finançar amb les cotitzacions, de mitjana un ciutadà d’aquest país paga 13.500 euros, però només en rep per totes les contrapartides 8.600 euros, 5.000 euros desapareixen pel camí. En aquestes condicions, parlar d’impostos baixos és una burla.
De mitjana un ciutadà d’aquest país paga 13.500 euros en impostos a l'Estat Share on X
