Les dades de l’enquesta de població activa donen una idea de la destrucció causada per la política seguida pel govern espanyol per afrontar la Covid-19. Hi ha 350.000 aturats més i la taxa se situa ja en un 16,26%. La meitat de l’ocupació destruïda amb el confinament no s’ha recuperat i el 20% dels treballadors està a l’atur o en un ERTO.
Aquest és el fruit de l’experiència passada, però malgrat la devastació creada, els nostres governants no semblen haver après gaire cosa, perquè ara entra en joc un nou estat d’alarma en haver-se descontrola la Covid-19. Un estat d’alarma que permet confinaments perimetrals, que ja s’apliquen, tancaments de sectors complets, com fa Catalunya amb l’hostaleria, i fins i tot confinaments domiciliaris.
A tot això se li afegeix la confusió quotidiana que generen els mateixos governants fruit de l’heterogeneïtat de les mesures que apliquen, i de la confusió dels seus missatges que distorsionen molt l’activitat econòmica. L’últim exemple és tan recent com el d’aquest dimarts 27 d’octubre en el que per una part, i al llarg de bastants hores, les empreses catalanes es van veure sorpreses amb l’anunci del Conseller de Treball, d’Afers Social i Famílies de la Generalitat, Chakir El Homrani, que va anunciar que decretava l’obligació que els treballadors teletreballessin. La portaveu del govern i el conseller d’Empresa ho van desmentir indicant que no es disposava de les competències per prendre aquesta decisió i que només es podia recomanar. Després el secretari general de Treball va intentar recompondre el paperot d’El Homrani, afirmant que des del punt de vista sanitari hi havia el deure de promoure el teletreball. I per acabar-ho d’arreglar el subdirector de programes de Protecció Civil va fer una declaració llegint la norma en la qual s’indica que en tot cas s’ha de donar prioritat quan sigui possible al teletreball. Com a més intervenen altres factors, com els sindicats, i no existeix cap norma reguladora clara perquè tot va a cop de declaració, la confusió regna entre les empreses. És un exemple del que no ha de ser, perquè a més incideix en una població que comença a estar cansada de les restriccions i de les normes canviants que poden passar en l’espai d’una setmana, com també ha succeït a Catalunya, que d’autoritzar novament l’obertura de les sales de festes i discoteques, ha passat a mantenir-les tancades, afegint bars i restaurants.
Ningú discuteix la necessitat de frenar la pandèmia, però alhora és necessari reclamar una explicació clara i concreta de com hem tornat a arribar fins aquí. Perquè si això ha succeït vol dir que tot el que s’ha estat fent per part de les administracions des de l’estiu no funciona. Cal dir-ho en termes ben concretes. Ni el govern espanyol ni la Generalitat, a part d’altres comunitats autònomes, mostren tenir la capacitat, els coneixements, l’eficàcia per controlar, l’epidèmia, ja no diguem reduir. I això és molt greu perquè si no ho resolen, estarem dins d’un cercle viciós continu perquè la realitat és que el problema va per a llarg i si hem d’aprendre a conviure amb el coronavirus, és necessari que disposem d’un governant que sàpiguen què fer en lloc d’anar de derrota en derrota fins a la catàstrofe final.
Un segon aspecte de la qüestió, i que no és menor, és que tot això es pretengui fer en el marc d’una declaració d’alarma de mig any de durada que és literalment un abús de la llei, i significa un deteriorament brutal de l’estat de dret perquè durant aquest termini, si és que s’accepta, el control sobre el que facin els governs serà pràcticament nul perquè el paper del Parlament o del Congrés per controlar el que es faci en aquesta matèria central de lluita contra la pandèmia no es veurà fins al mes de maig de l’any que ve. No hi ha cap raó científica ni tècnica que justifiqui aquest període. Només la comoditat dels que governen que és contrària a l’exigència del control democràtic. Si es du a terme com ho ha plantejat Sánchez, la democràcia quedarà fortament tocada en aquest país i s’haurà generat un precedent extraordinàriament perillós.
I encara quedaria un tercer aspecte: és impossible sortir amb bé d’aquesta crisi si no creix la consciència social, allò s’anomena capital social, que fa que la població, la immensa majoria, sigui militant i activa per impedir que el coronavirus prosperi. Els exemples del Japó, Corea i Taiwan estan a la vista. Els seus magnífics resultats són la combinació d’uns governs que saben governar i una població que té consciència plena dels seus deures i els compleix.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
