Malgrat el poc interès del govern espanyol en que es faci un debat públic, la proposició de llei de l’eutanàsia impulsada pel PSOE, amb el suport d’Unidas Podemos, aparcada al Congrés dels diputats, està suscitant fortes reaccions adverses. La última, la del Comitè de Bioètica d’Espanya, i ja, amb anterioritat, la declaració formulada per 150 catedràtics i professors de Dret de tota Espanya que raonen també les causes concretes de la seva oposició. De fet l’àmbit de la crítica pública es va obrir fa unes setmanes amb la declaració de més de 100 personalitats de la vida universitària, cultural, social i política que exposaven les raons de la seva oposició a aquesta llei. Darrere d’aquesta iniciativa hi havia la plataforma Els 7.000 coordinada per un grup format per l’Asociación Católica de Propagandistas, Cristianos en Democracia, e-Cristians, Federación Española de Asociaciones Pro Vida, Foro Español de la Familia, i One of Us.
Ara, el Comitè de Bioètica no només és rotund amb el seu refús, sinó que a més és un text de 74 pàgines ho rebutja per unanimitat, fet que no havia passat ni amb la llei de l’avortament, ni la reproducció assistida. La proposició de llei, ara ja projecte perquè va passar el primer filtre del Congrés, la presa en consideració i el rebuig de les esmenes a la totalitat, es troba però apartada, en el sentit que la Mesa del Congrés setmana a setmana prorroga el termini per presentar esmenes, no pas per donar lloc a que se’n produeixin, sinó perquè d’aquesta manera no comença la tramitació en Comissió. El perquè d’aquest aparcament té molt a veure amb l’ambient general del país molt marcat pels morts de la Covid-19, que no fan propici el fet de tractar sobre com matar les persones, encara que sigui per raons humanitàries i d’acord amb la seva voluntat.
El refús del Comitè de Bioètica es pot concretar en els següents punts:
- El plantejament de la llei no és vàlid des d’un punt de vista ètic.
- No és acceptable que s’incorpori la mort com un dret que forma part del catàleg de prestacions de la sanitat pública. Existeixen raons sòlides per refusar la transformació de l’eutanàsia en un dret subjectiu i en una prestació pública.
- El principi de la compassió no és suficient per justificar la legalització de l’eutanàsia o el suïcidi assistit perquè suposa un camí de desvaloritzar la protecció de la vida humana, quines fronteres són molt difícils de preveure com l’experiència del nostre entorn demostra. Es refereix als casos que s’han donat a Holanda i Bèlgica i les polèmiques que s’han desfermat. L’eutanàsia devalua el valor ètic i legal de la vida humana
- La compassió ha de conjugar-se amb responsabilitat i prudència, i ha d’estar relligada al deure del no abandonament i de la solidaritat.
- Basar el nostre sistema ètic i legal en l’eutanàsia és perillós i jurídicament insegur.
- La seva legalització pot afectar el futur de les persones més vulnerables.
- Els casos que podrien ser beneficiaris d’una eutanàsia són situacions tan especials que els fan difícilment generalitzables. En altres paraules, els 12 experts en bioètica ens diuen una cosa tan evident com és que no es pot legislar per al conjunt de la població a partir de contemplar casos extrems.
- La Sociedad Española de Cuidados Paliativos el 2002 ja va advertir del risc de generalitzar aquesta pràctica, al mateix temps que mostrava la seva oposició a la legalització, per evitar repercussions negatives. Aquesta posició, com altres de gran qualitat mèdica, no es tenen en compte a l’hora d’efectuar l’actual legislació.
- És criticable totalment que el govern estigui d’acord amb tramitar una llei com aquesta sense haver universalitzat prèviament els tractaments i suports socials que necessiten els malalts crònics en situació terminal. Es proposa posar fi a la vida d’una persona com a única solució davant del sofriment. Aquesta és una crítica comuna reiterada en tots els documents públics fets fins ara. No es pot presentar com una opció, i menys com un dret, l’elecció entre el que et mati un metge o patir.
- L’informe demana que les cures pal·liatives i el suport sociosanitari siguin accessibles i universals i que aquest és el camí a emprendre i no proclamar el dret a acabar amb la pròpia vida per mitjà d’una prestació pública.
- No és admissible considerar l’eutanàsia com un símbol de progrés de país avançat. No ho és ni l’eutanàsia, ni el suïcidi, sinó que són un retrocés de la civilització. En un context en el que el valor de la vida amb freqüència està condicionat per criteris d’utilitat social, interès econòmic, responsabilitats familiars i despesa pública, la legalització de la mort agregaria un nou conjunt de problemes.
- Finalment, situa l’alternativa a la legalització de l’eutanàsia les cures i tractaments pal·liatius, també en casos de sofriment psicològic que no responen a cap tractament, és a dir, el que es coneix com a “sofriment existencial refractari”.
I és que tot plegat fa pensar que és incomprensible per a una societat que es vol solidària, compassiva i humanista que l’estat pugui assumir com a prestació donar mort a les persones perquè no sofreixin; és a dir, introduir una pràctica comú als animals en la veterinària, en lloc de desplegar les cures i la sedació pal·liativa que permet que avui ningú mori patint.
Loading ...
