Eutanàsia: sense cures pal·liatives no hi ha decisió lliure

El proppassat dia 10 de setembre el Congrés dels Diputats va refusar les dues esmenes a la totalitat al projecte de llei d’eutanàsia que havien presentat el PP i Vox en la línia de prioritzar les cures pal·liatives. Això suposa que va endavant la tramitació de la proposició de llei promoguda pel PSOE. Una forma particularment irònica de celebrar el 10-S com a Dia mundial per a la prevenció del suïcidi.

La majora dels metges espanyols està a favor de prioritzar les cures pal·liatives a l’eutanàsia. En aquest sentit s’ha manifestat el president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges, qui sosté també que la professió mèdica “no pot permetre que la causa per la qual una persona decideixi sol·licitar l’eutanàsia, sigui per l’absència de suport i la falta de recursos”. Els propis metges veuen a venir que l’eutanàsia els donarà un poder sense precedents per posar fi a la vida humana en un context de manca de recursos.

Segons l’estudi ”Atles de les Cures Pal·liatives a Europa 2019”, Espanya està en la posició 31 dels 51 països europeus analitzats, al mateix nivell que Geòrgia o Moldàvia. Segons xifres anteriors a la COVID-19, cada any moren a Espanya al voltant de vuitanta mil persones sense les cures pal·liatives necessàries. És clar que si a la limitació dels pressupostos públics s’hi afegeix la legalització de l’eutanàsia, les cures pal·liatives no només no avançaran, sinó que aniran enrere perquè deixaran de ser una prioritat, tal com ha demostrat el cas d’Holanda.

A l’inici de l’exposició de motius de la proposició de llei consta que aquesta “pretén donar resposta a una demanda sostinguda de la societat actual”. Però aquesta afirmació no es correspon amb el baixíssim ús que es fa del testament vital. Malgrat que aquest document està regulat per la legislació espanyola des de l’any 2002, el nombre de ciutadans espanyols que a finals de l’any 2018 havien fet testament vital o document de voluntats anticipades no arribava a 0’6 per cent. L’any 2018 només un de cada cent catalans l’havia fet.

Amb la greu mancança de cures pal·liatives que hi ha al nostre país, i amb només 1 de cada 100 ciutadans amb testament vital, l’aplicació de la nova llei planteja uns interrogants molts difícil de resoldre. És obligat preguntar-se que acabarà passant amb l’elevat nombre de persones que arriben al final de la seva vida sense poder decidir per si mateixes, en una situació “d’incapacitat de fet”, i sense testament vital.

Sabent com s’apliquen algunes lleis en aquest país (la Llei de l’avortament de 1985 s’aplicava en 9 de cada 10 casos a supòsits no despenalitzats), ens podem imaginar el perill que suposarà per a la gent gran discapacitada la nova llei d’eutanàsia. En una societat en la que la vida de l’innocent no es considera un valor absolut, aquesta llei pot tenir uns efectes devastadors. La legalització de l’eutanàsia consolidarà encara més “la cultura del descarte”, a la que es refereix el Papa Francesc, i que consisteix en l’exclusió d’aquells éssers humans no desitjats o incapaços de produir, en els termes del liberalisme econòmic dominant. Els experts en enginyeria social saben que per debilitar la resistència moral de la ciutadania, calen canvis graduals i temps per tal que la consciència social “vagi madurant”.

En el nou paradigma que obre aquesta llei, les persones que pateixin “una malaltia greu i incurable o una malaltia greu, crònica i invalidant” (article 5.1.d), seran objecte d’una pressió subtil però, alhora, molt eficaç: en la seva penosa situació, a més a més, es sentiran culpables de no desaparèixer i de continuar representant una càrrega pels seus familiars i pel conjunt de la societat. Ens podem trobar que la gent gran que ha aixecat aquest país i que ens ho ha donat tot, aviat hagin de demanar perdó per continuar vivint.

Per últim, sostenir que l’eutanàsia permet decidir lliurement el final de la vida és en molts casos una gran hipocresia. En les actuals condicions, en que no es podrà oferir a molts pacients el servei de cures pal·liatives, la llibertat d’opció no existeix. No és lliure qui ha d’elegir entre la falta de mitjans i el patiment, o la mort infringida per un metge. En aquestes circumstàncies sanitàries i amb el dèficit d’acompanyament en que es troba molta gent gran, l’eutanàsia és el pendent a la qual s’empeny als més pobres i febles, els que no disposen de mitjans per evitar el patiment i disposar de companyia. Per aquesta raó, els diputats comunistes portuguesos van votar en contra de l’aprovació de la l’eutanàsia. Va ser tota una demostració de responsabilitat i d’honestedat política, que en aquest tema trobem a faltar al nostre país.

Publicat en el Diari de Girona, el 28 de setembre de 2020

 Loading ...