Com arreu del món, a França els mesos de confinament comportaren un descens de la criminalitat comuna. La posada en pausa dels grans moviments socials típics d’aquest país, cada cop més marcats per les violències, també ajudà a evitar nous episodis de disturbis urbans.
No obstant, el desconfinament i l’arribada de l’estiu han posat fi a aquesta tendència. Des del mes de juny, França viu una allau d’inquietants d’episodis de violència gratuïta.
Podem citar alguns exemples.
A ParÍs, el 2 de juliol, dos cotxes de policia són atacats per una cinquantena de joves però aconsegueixen sortir de l’emboscada que els hi havien parat. A Nantes, el 3 de juliol, un pare de família que demana silenci durant les hores de repòs nocturn és apunyalat i mort hores després. Un dia després, una jove gendarme de 25 anys mort atropellada per un conductor que rebutja un control policial.
El 5 de juliol, a Baiona, un conductor d’autobús és brutalment agredit per un grup de joves als quals els havia demanat de posar-se la mascareta. El conductor, pare de família, morí 5 dies després de les ferides causades. Uns dies abans, un immigrant que havia rebut ordre de sortir del territori francès apunyala un policia a Bordeus i és hores després deixat en llibertat per la justícia.
A Versalles, el 9 de juliol, dues bandes s’enfronten amb barres de ferro després d’un partit de futbol, i els serveis d’urgències atenen diversos ferits. El dia 10, al Parc Astérix prop de Paris, un empleat és hospitalitzat després de demanar calma a dos grups de joves que s’enfronten a la cua d’una atracció. El 11 de juliol, a Bordeus, un vianant que demana civisme a uns homes que urinen al carrer és apunyalat. La llista és molt més llarga.
Davant d’aquesta onada de violències, el govern francès d’Emmanuel Macron ha estat acusat de laxisme. En un polèmic discurs el 20 de juliol, Macron prometé “tolerància zero” davant “l’incivisme”. Li caigué de seguida una pluja de crítiques per recordar-li que assassinar un conductor d’autobús que volia aplicar les mesures sanitàries és quelcom més que “incivisme”.
Tan sols unes setmanes abans, Macron es desfeia del seu ministre del interior, Christophe Castaner, acusat repetidament de laxisme, incapacitat i abandonament dels policies. Castaner arribà a afirmar textualment que «l’emoció» causada pel moviment Black Lives Matter “depassa les regles jurídiques” i que per tant les manifestacions contra la policia organitzades a França a començaments de juny es tolerarien – malgrat la seva prohibició estricte pel Covid-19.
El 6 de juny, Macron nominà Gérald Darmarin, un polític provinent de la dreta, com a nou ministre del interior. Darmarin ha des de llavors promès un recolzament ferm als cossos policials i la fi del laxisme.
Polítics i personalitats de dretes s’han també mobilitzat per exigir del govern central més fermesa davant «l’ensalvatgament d’una part de la societat».
Per a la presidenta de la regió d’Illa de França (Paris i els seus suburbis), la conservadora Valérie Pécresse, “la República està amenaçada” per “nous bàrbars que no respecten res de res, ni l’autoritat, ni la llei, ni les institucions. I això comença cada cop a una edat més primerenca”, observa, fent referència a la participació creixent de menors d’edat a actes de violència gratuïta. “La por ha de canviar de bàndol”, conclou.
L’auge d’aquests nous bàrbars és però una tendència que precedeix al confinament.
Segons les xifres oficials pel 2019, hi ha hagut un increment interanual del 8% dels casos d’agressions físiques voluntàries. Cosa que ja situa França com el segon país més violent de la Unió Europea. França també és el país on l’increment de la delinqüència és més fort.
Altra dada: per una població inferior, França té un 66% més de casos d’homicidi que Alemanya i un 48% més que el Regne Unit. De fet, mentre que les estadístiques de criminalitat milloren arreu d’Europa, a França empitjoren.
Des del mes de juny, França viu una allau d’inquietants d'episodis de violència gratuïta. Share on X
Loading ...
