Els he de confessar que m’és impossible escriure un article tècnic. El meu pensament continua absorbit per la pandèmia del coronavirus i els seus dramàtics efectes.
I ho està perquè tinc la terrible impressió que molts responsables polítics desconeixen l’impacte humà que representa un ERTO, els efectes negatius que la Covid-19 té en l’economia de moltes famílies, el dramàtic augment de la pobresa vinculat a ell, la desesperació que la manca d’ingressos suposa, i, en definitiva, del drama econòmic, humà i psicològic que aquestes situacions suposen; desconeixement que, en la majoria dels casos, està associat a la falta d’experiència en situacions similars.
Dubto, fins i tot, que siguin realment conscients de l’enorme magnitud i conseqüències de la dramàtica i gravíssima situació que el sector privat pateix i que dia a dia s’estén de forma irremeiable i irreparable. Desconeixen, crec, el que se sent i pateix en aquestes circumstàncies.
Tampoc escolto cap tipus d’autocrítica amb relació a la situació d’insolvència en què Espanya, i altres estats denominats del “sud “, viuen , i que és la principal raó de per què aquests no actuen com Alemanya, Àustria, Països Baixos, o Dinamarca.
No es diu tampoc que la proposta d’un Fons de Reconstrucció europeu, que com a molt aviat estarà aprovat en l’últim trimestre de 2020, es finançarà amb impostos.
Mentre, tanquen empreses, els ajuts i prestacions arriben tard, el nombre de treballadors afectats pels ERTEs és més que preocupant, augmenta la incertesa i la inquietud dels espanyols per la seva estabilitat laboral, s’ensorra la recaptació, s’incrementa l’atur, el dèficit estructural es dispara, el nostre endeutament supera ja el PIB, i la caiguda d’aquest últim se situa en percentatges mai vistos. Però tampoc passa res.
Aplaudim, sense reflexió prèvia, les línies de crèdit aprovades ignorant que el problema no és la falta d’oxigen, sinó de sang, i que, un cop feta la transfusió, aquesta no es pot tornar a extreure llevat risc de mort. S’afirma, així, que Espanya ha concedit més avals que Alemanya. És cert. Però s’oblida dir que la raó d’això obeeix al fet que l’antídot per combatre la pandèmia no són els avals sinó les ajudes directes. I en això, és clar, Alemanya ens guanya per golejada.
En aquesta mateixa línia, no es diu res de la incoherència que Espanya reclami a Europa ajuts directes, i no apliqui idèntic antídot amb les seves empreses.
La veritat, com dèiem, és que pocs ciutadans entenen quin impacte té per a ells que Espanya tingui la situació econòmica que té; que el nostre deute personal amb l’Estat ha augmentat. I és cert. La crisi del coronavirus res té a veure amb la immediatament anterior. La prima de risc, avui, es manté sota control. Però això no és obstacle per reconèixer que la nostra solvència econòmica no és precisament òptima i que limita el nostre marge de maniobra.
I com és possible que no passi res? Doncs molt senzill. Els ajuts de l’Estat ho fan callar tot.
I la veritat és que, dia rere dia, demanem més protecció de l’Estat, més ajudes, més subsidis. Els exigim. Els aplaudim. I dret rere dret, la necessitat de recursos és cada vegada més gran.
El problema de fons, diguem-ho clar, és que no es vol reconèixer que l’economia privada, i no l’Estat, és la base del benestar . Que l’economia és la que crea i destrueix ocupació; que és aquesta, i no el Sector Públic, la que permet tenir una vida digna. Que és l’economia la que finança a l’Estat que té com a funció promoure el marc social i econòmic perquè l’economia funcioni en lliure competència; exempta de privilegis; economia l’essència de la qual és la lliure iniciativa i igualtat d’oportunitats i un Estat que ha de regular, controlar i promoure, però no intervenir ni competir amb el sector privat.
No ens atrevim a reconèixer que la nostra situació econòmica no ens ha permès que l’Estat ajudi les empreses transferint els ingressos que han deixat de percebre per l’obligada hibernació econòmica amb l’obligació, és clar, de complir les seves obligacions, inclòs el personal.
Però la veritat és que la pobresa es combat promovent la riquesa en igualtat d’oportunitats; sense privilegis; promovent l’esforç, el compromís i la responsabilitat individual; aplicant el principi de subsidiarietat i que suposa la primacia de la persona respecte a l’Estat, i no al revés.
Si és així, la prioritat absoluta és protegir l’ocupació i el nostre teixit productiu. Si l’economia funciona, hi ha riquesa. I si hi ha riquesa, la necessitat de recursos públics és menor.
Si l’economia no funciona, la destrucció d’ocupació augmenta i la necessitat de prestacions també.
És doncs urgent i prioritari ajudar a les empreses perquè el problema se solucioni i, en definitiva, perquè la liquiditat flueixi amb normalitat.
Mentre no ho fem, més gran serà la pobresa; la misèria; el tancament d’empreses; el nombre d’acomiadaments; els impagaments; i un llarg etcètera.
I que quedi clar. Els subsidis, que són necessaris, no són la solució al problema, sinó a les seves conseqüències.
Reconeguem doncs que les limitacions per superar la nostra pandèmia econòmica són, en gran part, fruit de la nostra insolvència, prioritzem, i posem-nos a treballar. Avancem, amb pas ferm, cap a un veritable model d’economia social de mercat.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
Dia rere dia, demanem més protecció de l'Estat, més ajudes, més subsidis. Els exigim. Els aplaudim. I dret rere dret, la necessitat de recursos és cada vegada més gran. Share on X
Loading ...
