Per una banda, el departament d’educació de la Generalitat, dirigit per Josep Bargalló d’ERC, no ha parat al llarg de la legislatura de topar y crear problemes amb les escoles concertades i cercar la liquidació a curt termini de la diferenciada. La forma de fer-ho no és cap secret: cear noves exigències i limitacions que escanyen econòmicament aquesta mena d’escoles, crònicament subfinanciades per l’administració. Volen que despleguin les mateixes exigències que les públiques, però amb un 60% del seu finançament, alhora que crear restriccions a les quotes del pares per cobrir el cost total. Al mateix temps el Departament es dedica a adquirir escoles concertades que ja estan amb l’aigua al coll.
La pandèmia i les noves estretors econòmiques sobre els ciutadans, quan les ferides de l’anterior crisi no estan tancades del tot, generen un escenari ben difícil per l’esforç econòmic que requereixen les famílies per portar els fills a l’escola de la seva elecció.
Però, més perillós que tot això es la llei Celaá d’ensenyament inspirada per la visió més radical del PSOE, la Zapatero-Sánchez, amb el suport de Podemos, perquè si s’aprova tal i com està serà un cop demolidor per als drets dels pares i per al dret a la lliure elecció de centre. Una vegada més el govern de torn i malgrat la crisi educativa que Espanya pateix des de fa dècades, causada en bona part per els continuats canvis de llei, el govern Sánchez torna al mateix de sempre, una llei ideològica aprovada per una majoria curta foragitant tota idea de consens. L’escola s’ha convertit d’aquesta manera en un àmbit polititzat i polèmic, tot el contrari del que seria necessari.
El nou projecte de llei treurà als pares el dret a escollir l’educació moral i religiosa dels seus fills, que la Constitució estableix. A partir d’això i “l’interès superior del menor”, declararnt l’Estat com a garant d’aquest interès, i passar per sobre dels pares en l’àmbit educatiu, quedant reduïts al no res. L’estat vol tenir-ne l’exclusivitat en l’educació dels fills, però les conseqüències i responsabilitats son dels pares. Brutal.
La llei arracona l’escola concertada, que significa el 25% de les places escolars d’Espanya i el 33% de Catalunya. Per aconseguir-ho, la llei pretén eliminar el concepte de “demanda social” que garanteix la possibilitat d’optar per una escola concertada i imposa càrregues com l’obligació de repartir l’alumnat per “raons socioeconòmiques entre els col·legis concertats”. Com aquests reben via concert una aportació de l’estat que és molt inferior al cost real de la plaça, el fet d’introduir un alumnat que no pot assumir aquests pagaments significa fer inviable l’economia de molts centres.
El problema de fons és conceptual. Escola pública a Espanya vol dir escola de l’estat i, en la pràctica, escola del govern de torn. Perquè que sigui pública no significa per a cap servei, que sigui el mateix estat el responsable de gestionar-lo directament, com succeeix amb molts altres serveis públics, alguns tan estratègics com el transport i les telecomunicacions. Però, l’escola és vista com un instrument d’adoctrinament. I aquest assenyala un altre greu problema de la llei
La llei torna a introduir amb un nou nom la polèmica “educació per la ciutadania” de l’època Zapatero. Ara es dirà “valors cívics i ètics, i la ministra ja ha anunciat que la perspectiva de gènere, un tema molt divisori en l’educació dels menors, serà un dels elements troncals de la nova educació. També es deixa reduïda la religió a la mínima expressió i sense matèria alternativa, de manera el centre pugui desenvolupar activitats que dissuadeixin d’anar a la classe de religió, per exemple reforç en anglès.
Tots aquest fets mes la manca d’exigència acadèmica, perquè es podrá obtenir el titol de batxillerat amb un suspens, i titular-se en ESO sense tenir totes les asignatures aprovades, és una forma certa de maquillar els mals resultats escolars, però un desastre cara a la formació dels nostres joves, cada vegada més allunyats de la cultura de l’esforç
En realitat, aquesta com altres qüestions, pràcticament totes, són la conseqüència d’una determinada correlació política: la del PSOE- UP a Madrid amb el suport der totes les esquerres nacionalistes, des de Bildu a ERC amb l’inestimable suport del PNB, que viu protegit dins la seva bombolla confederal, i els hi resuta molt indiferent que passi a la resta de la “confederació”, i a Catalunya on l’hegemonia de l’Esquerra radical és clara en el terreny de les idees, i on el PSC no fa de contrapès perquè la seva única guia pràctica és assolir els màxims centres de poder polític, amb l’únic límit de no entrar en contradicció amb el PSOE de Sánchez. En definitiva, el país va cap allà on hi ha la majoria política, i on tots els demés es deixen arrossegar, malgrat que en teoria, fins i tot com a creences estan en franc desacord, però Ah! Són els socialistes qui ho fan….
Està perduda la batalla cultural i moral que emmarca qüestions com la família, els drets dels pares, la llibertat d’escola i la seva concepció com a servei públic i, per tant, finançat per les administracions sense intromissions politiques. La conclusió és clara: o es dóna la batalla cultural i també política, o aquest serà un país cada cop més decantat a viure en mans d’un estat ideològic ineficient, i que entén que la llibertat consisteix en produir-se en el termes que éll indica.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.