Eleccions en l’horitzó proper

En el transcurs dels darrers dies va creixent la idea que les eleccions a Catalunya poden ser a l’inici de la tardor. Aquest horitzó ve determinat no només per la molt possible inhabilitació del president Torra al mes de setembre, sinó pel fet que els dos socis de govern cada vegada veuen més difícil la continuïtat de la fórmula actual sense sotmetre-la a una nova revàlida davant l’electorat.

Aquesta opinió fa temps que és evident per part d’ERC, però no era, i en part continua no sent-ho, compartida per JxCat i per Torra. Aquesta discrepància neix d’una raó interna. El conglomerat de ”l’espai Puigdemont” no té ben aclarida la fórmula orgànica per anar a les eleccions, ni té clar el candidat. La Crida, JxCat, PDeCAT, fins i tot l’ANC, ja clàrament separada d’ERC, no han trobat la formulació electoral que els hi permeti unir forces sense crear fissures. D’altra banda, amb independència que Puigdemont pugui o no encapçalar formalment la llista, tots estan d’acord que cal un candidat que pugui “omplir” la presidència, i superar l’etapa Torra. Malgrat totes aquestes dificultats, comença a pesar molt el convenciment que la impossibilitat de governar fa necessàries unes eleccions, perquè les coses han arribat a un nivell tan dur que el primer partit de l’oposició al govern són membres del mateix govern, com es fa palès cada dia. L’últim cas amb la forta ofensiva d’ERC contra els Mossos d’Esquadra.

Per tant, sembla evident que al llarg d’aquests mesos d’estiu Puigdemont establirà els contactes i arribarà a les decisions que els hi permetin anar a les eleccions. Un punt clau en aquesta qüestió són els alcaldes del PDeCAT, que en definitiva garanteixen una bona implantació al territori. A Puigdemont li preocupa més aquest aspecte que no l’intent de recrear amb el Partit Nacionalista Català una nova formació hereva de l’electorat de Convergència, que avui ja no existeix en termes simètrics als del passat. Dirigents socialistes es preparen per a una contesa electoral que podria produir-se entre primers d’octubre i mitjans de novembre, si bé atorguen les majors probabilitats a l’inici de la tardor. Formaria part del manual habitual de l’independentisme d’intentar aprofitar l’impuls de l’11 de setembre per articular tot seguit l’inici de la campanya electoral.

El govern també és conscient que el seu paper és insignificant. Amb la perspectiva dels fons europeus, els bascos ja han decidit el seu gran projecte que gira entorn de la indústria connectada a l’hidrogen, en plena sintonia amb l’estratègia alemanya, mentre que València situa la seva aposta sobre el corredor mediterrani i les seves ramificacions, amb un important impuls de l’empresariat, i Madrid, junt amb els avantatges de la capitalitat, sembla que apostarà per una forta revitalització urbanística generadora d’inversió i ocupació. El problema, com assenyalava Enric Juliana a La Vanguardia aquest dimarts, és que de Catalunya no se’n sap res. Ni el govern, primer responsable, ni l’empresariat tenen sobre la taula un projecte concret de país vinculat a la represa econòmica i als nous plantejaments que Europa pot finançar. I aquesta exigència a curt termini difícilment té resposta si no és amb unes noves eleccions.

En aquest context es troba a faltar una major presència del nou catalanisme, que encara sembla molt empresonat per la vella política. Al marge que alguns grups vagin produint documents d’indubtable interès, el que es troba a faltar és el projecte polític amb la volada suficient per fer pensar que ens trobem davant d’un nou subjecte capaç de moure el tauler. En aquest sentit les dificultats dels cinc grups polítics presents per dialogar públicament entre ells i establir acords  per anar com una sola opció, que seria el resultat òptim, o be dues però després d’haver arribat a una entesa política per l’endemà, és un gran inconvenient. Si no imprimeixen un canvi de ritme substancial, les eleccions els hi cauran a sobre com una llosa, i poden quedar esclafats sota ella.