Espanya és el país del món amb més impacte de morts per coronavirus en relació a la dimensió de la seva població. En aquesta referència clau, sense considerar que la comptabilització és a més molt estricta, només es consideren com a víctimes els que van donar positiu a la prova, la qual cosa en un país on precisament el que han escassejat són els tests que assenyalen el contagi, permet pensar, i aquesta serà una de les grans polèmiques, que la xifra real de morts és molt més gran.
Però ara cenyim-nos a la xifra oficial. Doncs bé, aquesta primera i luctuosa posició pot contemplar-se des de dues perspectives: la que més interessa al govern, la de la fatalitat, donant el 100% de la culpa del dany a la Covid-19, o aquella altra que diu que el nombre de morts depèn de les mesures adoptades. Això és força evident en el cas dels països asiàtics d’èxit, com Taiwan, Hong Kong i Corea, però també en el cas alemany.
Ara, un cas molt més proper rebla la qüestió de la gran responsabilitat governamental. Es tracta de la diferència de resultats entre dues regions de nord d’Itàlia, la Llombardia i el Vèneto, ambdues afectades inicialment per la pandèmia. Les dues van ser les primeres confinades, una és limítrof de l’altra, però les administracions regionals no van actuar igual, i el Vèneto surt molt més ben parat de la prova.
Allà, el virus va brollar amb violència, però es bat en retirada després d’una sèrie de mesures que altres territoris no van saber adoptar a temps. Les dades són concloents. Si la Llombardia (Milà/Bèrgam) és la creu de la moneda, el Vèneto (Padova/Venècia) és la cara. En l’últim recompte oficial, el Vèneto registrava 662 morts i 11.000 casos confirmats. Mentrestant, la Llombardia, superava els 9.200 morts i fregava els 52.000 casos. ¿La clau? Amb xifres tan dispars, totes dues han realitzat gairebé el mateix nombre de tests.
Una primera diferència és que en la inicial “zona vermella” de confinament, a la població de Vo‘ (l’equivalent d’Igualada a Catalunya, encara que aquesta última ha estat la manifestació de tot el contrari, del desencert, en confiar-ho tot al confinament sense recursos ) es van practicar tests a tots els habitants de la vila. Això va permetre deduir que entre el 50% i el 70% dels infectats no estarien desenvolupant símptomes. Estava clar des del primer moment on radicava el problema.
Els no simptomàtics són molts i són una font formidable de contagi. Per això cal aïllar-los immediatament. La majoria eren persones joves i sanes. Però el més interessant de tot és que quan els contagiats asimptomàtics van ser aïllats a Vo’, el percentatge de malalts va disminuir de cop del 3,2% al 0,3%.
Segona conclusió important: la circulació de virus al voltant d’una mateixa persona, encara que ja estigui infectada, agreuja la seva patologia, i per tant la mortalitat. També permet explicar perquè el personal sanitari ha patit la malaltia més que altres col·lectius, no només per risc de contagi, sinó per evolució de la patologia, i perquè les residències sense cap tipus d’actuació per part del govern s’han convertit en la majoria casos en trampes mortals.
En aquest sentit, l’acció guiada pels tests realitzada de bon principi és fonamental. El que Espanya precisament no ha fet. Perquè ara s’ha sabut que fins al 14 de març empreses espanyoles estaven exportant amb total llibertat aquest bé necessari per inacció del govern.
El gràfic adjunt mostra la relació entre letalitat i tests, oferint una correlació (R2) molt significativa de 0,7154 (com més pròxima estigui d’1, més gran és la correlació).
Aquest ha estat el gran error del govern a Madrid i a Catalunya: no realitzar tests als asimptomàtics, una mesura que amb lentitud i molt de retard, es planteja ara. Va ser el mateix error que va cometre la Llombardia.
L’experiència del Vèneto també ofereix una explicació per al greu error comès amb les residències: no van fer tests al personal que hi treballa, als qui en tenen cura, que són en molts casos asimptomàtics i són els que han portat el virus a la gent gran. És gent que feia una vida normal, entrava allà, infectava a la gent gran. Per això a Espanya les residències incòlumes han estat aquelles en què els cuidadors per decisió pròpia es van confinar amb els residents.
Una altra experiència clau del Vèneto és que els hospitals i ambulatoris mèdics poden convertir-se en focus de contagi perquè el virus és molt perillós en ambients tancats on hi ha moltes persones. Per això cal actuar de seguida en hospitals i ambulatoris mèdics. Aquest per exemple ha estat el desastre de l’Hospital d’Igualada, que va reproduir setmanes després el que va succeir en urgència de Bèrgam, on havia arribat un pacient amb símptomes, que va ser el que va infectar als metges, a les infermeres, a tots els pacients. Una altra cosa que es va fer bé és evitar l’hospitalització de tots els pacients amb símptomes. Si això realment és així, caldria avançar per recobrar la normalitat en la disponibilitat dels circuits de sanitat pública.
Un altre error greu comès a Espanya en relació amb el Vèneto va ser aconsellar a la població no portar mascaretes. Les mascaretes no donen una protecció al 100%, però si les porta tothom, baixa moltíssim el risc de contagi. “Quan van arribar els metges enviats per la Xina, es van quedar estupefactes. Ens deien que si estàvem bojos”.
Els ascensors són llocs singularment perillosos, però no se n’ha parlat gens.
Els errors comesos per Espanya, i en els quals Catalunya ha abundat, és un pèssim anàlisi del cost: un test pot costar deu euros; tenir una persona ingressada a urgències pot arribar als 60.000 euros.
Òbviament, no es pot fer un test a tota la població, però sí practicar una bona elecció de les mostres i no parar. I desenvolupar-los per categories de risc. Això és el que ara començarà a fer-se a Espanya però que encara no ha començat, com amb les màscares, que estan “estudiant” la seva aplicació.
El cas del Vèneto, que no segueix les primeres instruccions de l’OMS, qüestiona l’acord d’aquesta instància que ha estat molt temps no recomanant les màscares i tests. Això genera desconfiança al voltant d’aquest organisme, més pròxim a una burocràcia governamental que a una instància de prevenció mèdica d’experts reals amb experiència sobre el terreny.
La batalla contra el coronavirus no finalitzarà quan s’aixequi l’estat d’alarma. Algunes mesures es mantindran i se’n crearan d’altres totalment noves. Algunes són clares:
- Cercar els anticossos del virus a la sang, és molt fàcil.
- Saber quantes persones han tingut la infecció.
- Utilitzar a les persones amb anticossos per treballar en llocs com residències d’ancians, fàbriques o on faci més falta.
- Podríem utilitzar el plasma d’aquestes persones per curar pacients. Aquesta teràpia ja s’està utilitzant i pot funcionar com una vacuna passiva: anticossos ficats directament a la sang.
I un advertiment final a partir d’aquesta experiència: el percentatge de població europea que l’ha passat encara no és molt gran. El virus té molt marge encara, molts cossos per infectar, moltes vides en risc.
La vida no serà com abans, almenys no fins que no estiguem immunitzats per una vacuna o de manera natural. Caldrà anar amb mascaretes tot el dia, caldrà evitar les grans concentracions, caldrà cancel·lar tot tipus d’espectacles esportius, congressos, discoteques, bars. Els restaurants es podran tornar a obrir distanciant molt les taules. La vida a partir d’ara serà molt més complicada, i per a la vacuna cal un any més o menys, i després, el temps al fet que arribi a tothom. Possiblement no serà una vacuna per a tota la vida, però llavors n’hi hauria prou amb una protecció d’any en any, com amb la grip. La producció ha de ser una cosa mai vista perquè arribi a tothom, i aquest pot ser un altre problema econòmic i moral. A més del personal de primera línia, els malalts i majors de 65 anys haurien de tenir prioritat per reduir la mortalitat.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Espanya és el país del món amb més impacte de morts per coronavirus en relació a la dimensió de la seva població Share on X
