La instrucció del Departament de Salut de desincentivar totalment el trasllat de persones de més edat als hospitals, per mitjà del servei d’ambulàncies, i que ha estat motiu d’escàndol internacional, ha quedat plenament confirmat en el document:
Aquest document estableix, entre altres, els següents criteris:
“Mantenir una ètica en la presa de decisions basada a oferir els recursos a aquells pacients que més se’n puguin beneficiar, en termes d’anys de vida salvats, màxima supervivència a l’alta, evitar ingressos en pacients amb escàs benefici, ja sigui per patologies respiratòries pel Covid-19 o d’altres patologies que condicionin l’estat crític”. En la seva aplicació pràctica, aquest procediment discrimina les persones de més de 75 anys, donat que el text indica que “Rebrà només oxigenoteràpia amb mascareta reservori d’alta concentració tipus Monaghan®”, però no tindrà l’opció addicional i més decisiva: la VMI (ventilació mecànica invasiva). Una persona de més de 75 anys que requereixi una ventilació d’aquella mena per salvar la seva vida, no és atesa. Aquesta és la realitat de la sanitat a Catalunya.
El procediment establert a l’esmentat document pel que fa al tractament de la insuficiència respiratòria aguda és el mateix per a una persona de més de 75 anys “sense limitacions funcionals i practicant exercici en forma de caminar” que per a una de “Fragilitat greu – estat final de vida”: oxigenoteràpia. La qual cosa fa evident que el tall en l’aplicació de recursos mèdics per sobreviure es fa exclusivament per raó de l’edat. Dels 75 anys en endavant no tenen accés a la intervenció decisiva d’últim recurs, la VMI, malgrat que presenti bones condicions físiques. És en la pràctica una eutanàsia no consentida.
El document també aplica com a criteri, evitar el fenomen d’“el primer que arriba, el primer que ingressa” i aplicar aquests principis a tots els grups de pacients per igual, no només a un grup concret com ara els pacients geriàtrics. En aquest cas, l’absurd que es deriva de la lectura literal és palès: si tots els pacients són iguals, mai hi haurà un primer ingrés si es prescindeix del criteri de qui arriba primer. En realitat no hi ha tal absurd, que col·lapsaria tota decisió de prioritat, perquè en la pràctica, les condicions que regeixen per ordenar l’ingrés és la dada més simple de totes: l’edat. El resultat és que persones de 75 i més anys empitjoren per l’espera en les seves possibilitats de recuperació per desatenció, i acaben formant part dels malalts cribats, descartats. És un cercle viciós.
La instrucció del Departament de Salut de desincentivar totalment el trasllat de persones de més edat als hospitals, per mitjà del servei d’ambulàncies, i que ha estat motiu d’escàndol internacional, ha quedat plenament confirmat Share on XPel que fa als malalts en residències i llars, que no han anat pels seus propis mitjans a l’hospital, el problema, si està en la franja d’edat fatídica, és que serà desincentivat a ser traslladat per acudir al tractament mèdic.
Concretament, l’esmentat document del SEM és un exemple d’enginyeria del llenguatge per justificar la desatenció mèdica de no traslladar-lo a un hospital. Dóna instruccions de com atendre els malalts si són persones grans:
- “Plantejar la limitació com un bé per al pacient”. Se l’ha de convèncer que està millor a casa o a la residència, malgrat que és evident que no disposarà de la mateixa assistència que en un centre mèdic. Té molt d’hipocresia aquest ensinistrament. Sobretot quan més endavant s’indica clarament:
- “No fer referència al fet que “no hi ha llits per a tots””. És una indicació tan explícita de l’engany que no necessita comentari.
- “No fer tractaments agressius no implica abandonar el pacient”. És un eufemisme per ocultar la no aplicació com a últim recurs de la VMI, que s’aplica a alguns pacients de menys de 75 anys i sobretot més joves.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
