Recuperar el catalanisme reivindicatiu

Per a orgull i satisfacció de tots, Espanya repeteix en el grup de Full democracy en el rànquing que The Economist va publicar fa poques setmanes referit al 2019. Malgrat aquest lloc d’honor, a les pàgines 48 i 49 ens dedica un inusual paràgraf que copio i enganxo (el subratllat és meu):

In Spain, the sentencing by the Supreme Court in October 2019 of nine Catalan separatist leaders to prison terms of between nine and 13 years for their role inregion’s failed independence campaign in 2017 provoked widespread condemnation and mass demonstrations in Catalonia. The court acquitted all nine accused of the charge of violent rebellion but convicted them of charges of sedition, misuse of public funds and disobedience. Although the sentencing complied with the letter of the law, the long prison terms for elected politicians on charges such as sedition were not in the spirit of democracy. With their excessively legalistic response to dealing with the Catalan question the Spanish authorities have shown a lack of confidence in addressing the issue through political dialogue and open debate, weakening their democratic credentials in the process. These deficiencies were already captured in a decline in Spain’s score in 2017-18. The very modest improvement in its score in the 2019 Democracy Index reflects an improvement in relation to one question concerning local elections, which were held in May 2019 and were deemed to have been free and fair.

Trec a col·lació aquesta cita perquè crec que Converses a Catalunya hauria de posar el focus no només a denunciar les bogeries independentistes sinó també, i amb tanta o més força, a denunciar les febleses del sistema institucional espanyol, però aquesta denúncia no ha de portar a la ruptura institucional ni constitucional i sí a la millora de la democràcia i a recuperar electoralment la majoria catalanista.

Per què? Penso que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya no podem esperar cap canvi entre els dos blocs. Els experts diuen que hi haurà forts moviments dins dels blocs, però no transvasament de vots entre blocs. Per això crec que el més urgent i el més difícil és precisament atraure persones del bloc independentista, a l’igual que els més intel·ligents dels independentistes (Tardà, sembla que Junqueras, Mas-Collell…), que sostenen que el seu repte és ampliar a mig termini la base independentista.

Jo crec que la majoria no veiem el conflicte cent a zero. La majoria ens posem molt nerviosos, incòmodes i rebutgem molts comportaments de les institucions i partits d’Espanya: a mi no m’agrada que hi hagi presos, ni m’agrada que Madrid sigui un paradís fiscal, m’escandalitzo cada dia més amb les posicions profundament antidemocràtiques dels tres partits de dretes que tant em recorden el franquisme, i que de nou han trobat en l’anticatalanisme el seu sentit i la seva cohesió. I crec que no només ho hem de dir de cara “als d’aquí” per dir-los que la resposta a aquestes enormes deficiències no és l’independentisme, sinó sobretot als d’allà, per dir-los que la seva política, les seves bestieses, a l’únic que ens segueix portant és a ampliar la base independentista. I si la base s’amplia, crec que l’autodeterminació serà imparable i la independència serà inevitable en un futur més o menys llarg; crec jo, insisteixo.

I ja que a Converses a Catalunya hi tenim grans i reconeguts juristes, hauríem de parlar de l’enorme politització del poder judicial, que està suplint l’executiu sense la credibilitat ni l’autoritat democràtica per fer-ho. L’espectacle a les cúpules judicials i la resistència de la dreta al compliment de la llei per la seva renovació va en contra de trobar solucions per a aquest i altres conflictes. O és que algú creu que hi pot haver alguna solució o que podrem ampliar la base no independentista amb polítics presos i amb desenes de processos judicials en marxa?

Hem de recordar als d’aquí que si bé les enquestes diuen (o deien) que la majoria dels catalans està per una consulta, també -i encara una majoria superior- està per negociar una solució pactada que sense independència millori el respecte d’Espanya cap a Catalunya, l’autogovern i un finançament més just i més equilibrat que tracti tots els ciutadans d’Espanya per igual. En aquest sentit, crec que la proposta dels 44 punts del govern d’Espanya és un pas extraordinari per… parlar. I per posar en evidència qui vol arreglar el conflicte. I qui està i qui no està pel progrés.

I pels d’aquí, hem de preguntar-los insistentment: independència per a què? Per ser Singapur (ara que està de moda) o per ser no sé què però l’estat més radical d’esquerres del món o com ja estem anant, explicar la comparació de fiscalitat i la nova barbaritat fiscal que signifiquen els nous pressupostos que el Parlament previsiblement aprovarà… sense introduir cap disciplina en les despeses. O les mentides que diuen de les pensions en el nou estat català… O el desastre de la governació a Catalunya i les seves conseqüències ja reals des del 2012. O… Per què no diem les coses pel seu nom?

Crec que, de la mateixa manera que prohoms de l’independentisme (Mas-Collell, Castells, Oranich, etc.) han fet un manifest reclamant l’amnistia, nosaltres podríem mirar de trobar punts en comú amb persones independentistes però demòcrates per superar la crisi institucional. I fer evident qui vol i qui no vol superar la crisi. Crec que les sentències a favor i en contra, contradictòries o no de les instàncies comunitàries, hi són -o nosaltres les hauríem d’aprofitar – per exercir el paper de mediador que tant reclamen. Ens pot ajudar a tots recordar que les instàncies de la UE també son instàncies que ens obliguen del nostre cos institucional.

Perdoneu-me els juristes i polítics, jo no soc cap de les dues coses; però a mi em sembla que en gran part el conflicte legal i jurídic ve perquè el nostre cos legal, el que es deriva de la Constitució del 78, no havia previst que una part de l’Estat es rebel·li contra una altra part. I per això crec que les coses s’han fet tan malament i la reacció de l’estat no sempre ha estat encertada. Començant per la reacció de fiscals i jutges i incloent aquí el ja famós discurs del rei del 3 d’octubre. Les lleis preveuen els delictes contra l’Estat, però no l’atac des de dins, com és el nostre cas… I crec, insisteixo, que no ho hem fet bé.

Bé, tornant al The Economist, “el procés” està debilitant la nostra democràcia. Podem seguir orgullosos d’ella; però s’està debilitant…

A Espanya, la sentència del Tribunal Suprem de l’octubre del 2019 a nou líders independentistes catalans a penes de presó d’entre nou i 13 anys per la seva fallida campanya d’independència del govern el 2017 va provocar una condemna generalitzada i manifestacions massives a Catalunya. El tribunal va absoldre els nou acusats de l’acusació de rebel·lió violenta però els va condemnar per acusacions de sedició, mal ús de fons públics i desobediència. Tot i que la sentència complia la lletra de la llei, els llargs períodes de presó per als polítics electes amb càrrecs com la sedició no estaven en l’esperit de la democràcia. Amb la seva resposta excessivament legalista a l’hora de tractar la qüestió catalana, les autoritats espanyoles han mostrat una falta de confiança per abordar el tema mitjançant un diàleg polític i un debat obert, debilitant les seves credencials democràtiques en el procés. Aquestes deficiències ja es van registrar en un descens de la puntuació de l’Estat espanyol en el període 2017-18. La molt modesta millora de la seva puntuació a l’índex de democràcia del 2019 reflecteix una millora en relació a una pregunta relativa a les eleccions locals, que es van celebrar al maig del 2019 i es va considerar que eren gratuïtes i justes.