El govern Sánchez va començar l’any amb unes declaracions de les seves ministres que van despertar una aferrissada polèmica entorn del dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels fills, contemplat per l’article 27.2 de la Constitució espanyola.
Ara, poques setmanes després, el govern ha anunciat dues mesures més que també són totalment polèmiques. Una fa referència a l’eutanàsia, i l’altra a contemplar en el Codi Penal l’apologia del franquisme com a delicte.
Es critica, i amb raó, que es vulgui implantar l’eutanàsia sota el raonament de la llibertat d’opció quan fa anys i anys que el pla de cures pal·liatives està pràcticament congelat. És evident que no existeix llibertat d’opció si et donen a escollir entre una mort provocada pel metge o el sofriment per la malaltia terminal que pateixes. Una societat madura hauria d’anar amb cura amb determinades legislacions, com la de la mort provocada, si més no perquè són poquíssims els països desenvolupats que han legislat en aquests termes. A Europa de fet només el Benelux, i poc més a la resta del món. Alguna raó de fons hi haurà quan països capdavanters en els drets humans continuen prohibint la mort infringida pel metge.
Sobre l’anunci de fer delicte l’apologia del franquisme, ja s’han alçat veus del món jurídic qüestionant que tal cosa sigui compatible amb la llibertat d’expressió. Precisament el que va ser vicepresident del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay, amb una sentència sobre aquesta matèria, la 235/2007, va deixar clar que la llibertat d’expressió “no pot veure’s restringida pel fet que s’utilitzi per a la difusió d’idees o opinions contràries a la Constitució”. Des del punt de vista dels juristes, es considera que la simple adhesió ideològica a oposicions polítiques de qualsevol mena està àmpliament emparada per la Constitució, que només fixa com a límit el discurs de l’odi entès com a una incitació directa a la violència contra els ciutadans en general o contra determinades races o creences en particular. És evident que en un estat de dret no tot allò que ens disgusta ho podem transformar en delicte.
En qualsevol cas, el que és evident és que aquests temes abordats pel govern Sánchez són clarament divisoris en el sí de la societat espanyola i generadors de conflictes profunds perquè afecten conviccions, sentiments, experiències personals. Per què actuen així Pedro i Pablo?
Possiblement la resposta l’hem de buscar en totes les seves promeses de millora social i econòmica que saben perfectament que no es poden començar en termes significatius enguany, i amb dificultats l’any que ve, perquè els pressupostos reals no els hi permetran, i aleshores recorren a la vella estratègia d’atiar el conflicte que es mou en el pla moral que no té cost econòmic i que els hi permet cohesionar el seu electoral, i així passen per alt els incompliments dels compromisos econòmics. Més o menys el mateix al què ens ha acostumat l’independentisme a Catalunya.
