La darrera enquesta feta pública, la de La Vanguardia del passat diumenge 9 de febrer, presenta resultats de difícil interpretació almenys des de la perspectiva de la coherència del vot.
Els resultats que assenyala atorguen una clara majoria en escons als tres partits independentistes, ERC, JxCat i la CUP que, per dècimes no arriben al 50%, superant així la barrera habitual que se situava en la franja del 47%-48% dels vots. Naturalment, donada la naturalesa del sistema electoral, aquesta proporció de vots atorga una clara majoria absoluta. Fins aquí, tot és normal. El que ja no ho és tant és quan es compara aquest resultat amb les respostes a altres preguntes.
Aquells resultats són contradictoris amb la pregunta sobre quin tipus de govern preferiria després d’unes eleccions. El que podrien formar ERC, JxCat i la CUP només reuneix un 26% de respostes afirmatives, per un 66% de negatives. Com és possible que els partits que obtenen una clara majoria un a un, són refusats a l’hora d’unir-se per formar un govern de les forces independentistes?
D’altra banda, només el 18% dels enquestats consideren que la situació econòmica de Catalunya és bona, i que d’aquí a un any la xifra millora, però l’escenari continua sent ben negatiu, perquè només el 26% pensa que serà millor. En contrapartida, un de cada 3 catalans considera que és dolenta, i un 32% opina que l’any que ve seguirà igual, i el 29% que empitjorarà.
La població que es considera únicament catalana és el 13,5%, i aquella que es considera més catalana que espanyola representa un 20,4%. En total, significa que un 34% en xifres rodones situa la seva condició de català abans que qualsevol altra. Si el vot independentista representa pràcticament la meitat, vol dir que hi ha un 16% de la població que vota aquells partits, però que es considera tant espanyol com català.
També hi ha diferència, encara que més estreta, en la resposta a si votaria “sí” o “no” a favor de la independència de Catalunya en un referèndum, donat que només el 44% responen afirmativament, i aquí la diferència amb el vot independentista a les eleccions és de 6 punts.
Aquestes contradiccions poden ser reals però també poden ser aparents, i l’explicació pot raure en l’abstenció: el vot independentista està més mobilitzat i surt reforçat a l’enquesta, però en altres preguntes que no afecten el vot l’aportació dels desmobilitzats no independentistes matisa els resultats. En tot cas, el que està clar és que hi ha tota una franja de vot, en part activat a favor de l’independentisme, i en part desmobilitzat, que podria optar per una opció clarament catalanista d’autogovern però que no situés l’independentisme en el frontispici del seu programa, sinó que donés importància a l’abordatge de problemes i necessitats concretes dels electors.
Un apunt final: l’opció independentista perd clarament en tots els grups d’edat per sobre dels 30 anys. és especialment significatiu en el gruix dels 30 als 44, que és la columna vertebral de la societat a curt i mitjà termini, entre ara i 15 anys. En aquestes cohorts el “sí” a la independència només assoleix un 40% dels vots, mentre que el “no” se situa lleugerament per sobre del 50%. Només hi ha una excepció per aquest comportament contrari a l’independentisme en el segment dels menors de 29 anys, que registra un resultat clarament favorable, el 54% a favor i el 41% en contra. Aquesta és una dada que ha de fer reflexionar perquè, si es mantingués al llarg del temps, acabaria transformant substancialment l’actual escenari polític.
