L’adéu del Regne Unit a la UE

L’any 2016 passarà a la història de la geopolítica mundial com el de la consagració del replegament anglosaxó, amb la doble campanada del triomf del leave en el referèndum britànic sobre el Brexit i la victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes. La diferència entre una i altra campanada és notable: Trump pot tornar a guanyar les eleccions el mes de novembre d’enguany, però en qualsevol cas no governarà més de vuit anys. La sortida del Regne Unit de la UE, en canvi, pot durar dècades o segles. Ambdues campanades tenen un origen comú: són fruit del populisme que ha seguit a la Gran Recessió del 2007, tan semblant al que es va produir després de la Gran Depressió del 29. Un populisme caracteritzat per grans mentides (fake news) que alguns líders polítics sense escrúpols han sabut vendre a molta gent desitjosa de solucions fàcils a problemes complexos.

La relació entre el Regne Unit i el procés d’integració europea per la via comunitària (Comunitats Europees, avui Unió Europea), iniciat després de la Segona Guerra Mundial, sempre ha estat una relació difícil. L’any 1946, un Winston Churchill arrogant va pronunciar una conferència a Zurich sobre la necessitat que els pobles europeus s’unissin. Allí va declarar el següent: “Existeix un remei que en pocs anys podria fer una Europa lliure i feliç. Consisteix a tornar a crear la família europea o almenys la part d’ella que puguem, i dotar-la d’una estructura sota la qual cada poble pugui viure en pau, seguretat i llibertat. Hem de construir una espècie d’Estats Units d’Europa”. Boniques intencions i boniques paraules, però Churchill les dedicava als europeus amb l’excepció dels britànics, únics europeus que als seus ulls havien resultat guanyadors a la Segona Guerra Mundial, al costat de nord-americans i soviètics.

El Regne Unit va declinar la seva participació al procés d’integració comunitària a començaments dels anys 50 del segle passat, que va començar amb la creació de la primera Comunitat Europea, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer). Va tornar a fer el mateix l’any 1956, quan els comunitaris es disposaven a adoptar dues noves Comunitats Europees: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i EURATOM (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica). El primer ministre britànic d’aleshores va pronunciar aquesta famosa frase: “Els comunitaris no tiraran endavant el seu projecte, si aconsegueixen tirar-lo endavant no obtindran resultats i, si hi ha resultats, aquests conduiran a un desastre”. Contràriament a les expectatives britàniques, la CEE va resultar un gran èxit, com ja havia sigut el cas de la CECA, i la creació del Mercat Comú va ser el seu gran resultat.

Davant d’aquests resultats exitosos de l’”Europa dels sis” (Alemanya Occidental, França, Itàlia i els tres països del Benelux), els britànics varen decidir aleshores fundar l’EFTA, formada per set estats (Àustria, Dinamarca, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i el Regne Unit), coneguda popularment com l’“Europa dels set”. Però l’experiment va resultat fallit. En adonar-se d’això, els britànics varen acordar aleshores seguir aquest principi: if you can not beat them, join them (si no els pots vèncer, uneix-te a ells). I varen demanar l’adhesió a la CEE, que el general de Gaulle va rebutjar en dues ocasions consecutives. Varen aguantar impertèrrits aquesta humiliació fins que l’any 1973 aconseguiren finalment entrar a la Comunitat Europea. Una vegada dins, el primer que varen fer va ser organitzar un referèndum (1975) sobre l’adhesió, que la va ratificar.

La pertinença del Regne Unit a la CEE, i més tard a la seva successora UE, es va centrar en la construcció del mercat comú i en el seu successor mercat interior únic, en el desenvolupament d’una política comercial oberta al món i en donar suport a les successives ampliacions a nous membres del club comunitari. Tot el que sonava a una ever closer union (una unió cada vegada més estreta), paraules que figuraven en el Tractat de Roma (CEE), resultava insuportable per als britànics. No van voler participar en l’euro, ni van voler ser membres de l’espai Schengen (llibertat de circulació de persones). Es van oposar al desenvolupament d’una política social. Van reduir amb Margaret Thatcher la seva contribució al pressupost comú de la UE (I want my money back, vull recuperar els meus diners). Van frenar qualsevol progrés cap a l’harmonització fiscal. Van neutralitzar els avenços en matèria de defensa o política exterior compartida. Van impedir que la carta de drets fonamentals s’incorporés al Tractat de Lisboa.

David Cameron, el primer ministre que va convocar irresponsablement per raons purament partidistes i d’ambició personal el referèndum del Brexit, va renegociar abans de fer-ho la pertinença del Regne Unit a la UE fins al punt d’assolir un veritable vestit a mida clarament favorable als britànics. Estava convençut que guanyaria el referèndum i que el Regne Unit seguiria dins de la UE. El seu vice-primer ministre, el liberal demòcrata Nick Clegg, li va aconsellar una i altra vegada que no el convoqués, però Cameron “es veia capaç de desafiar la llei de la gravetat”, en paraules de Clegg. Ni la renegociació exitosa de la pertinença britànica a la UE va ser suficient per evitar el Brexit.

Les conseqüències pel Regne Unit poden ser desastroses des de diferents punts de vista, tant interiors com exteriors. Interiorment, es pot produir el seu desmembrament amb la independència d’Escòcia i la reunificació de les dues Irlandes. Exteriorment, Anglaterra es pot acabar convertint en un apèndix dels Estats Units.

La sortida del Regne Unit de la UE s’ha produït definitivament el 31 de gener de l’any en curs i ara es disposa d’onze mesos per arribar a un acord definitiu de futur entre les dues parts. És molt poc temps per negociar un acord tan complex. Tres models destaquen a l’horitzó: una relació tipus Noruega (membre de l’EFTA i de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), que garanteix una presència en el mercat interior europeu sense ser-ne protagonista), una relació tipus Canadà (acord comercial ampli) o una relació comercial només basada en les regles de la OMC (Organització Mundial del Comerç).

La cara bonica de tot plegat, si és que n’hi ha alguna, podria ser la següent. La plena integració europea, tan desitjable i necessària, no ha sigut mai un camí fàcil, però el Brexit es pot convertir en un revulsiu i obrir una finestra d’oportunitat per intentar-ho. Si la UE arribés finalment a aconseguir-ho, probablement es faria més atractiva als ulls britànics. La societat britànica s’ha distingit sempre pel seu pragmatisme. La seva joventut i la població urbana s’han mostrat majoritàriament partidaris del remain. Per tant, no és descabellat pensar que els britànics arribin algun dia a trucar altra vegada a la porta de la UE, tornar a demanar l’adhesió, i estar disposats a aportar-hi aquesta vegada sense reserves el seu gran potencial.