Les herbes aromàtiques, més enllà del seu interès mèdic, també tenen una gran importància en la cuina. En la gastronomia conventual i monàstica nombrosos plats vénen reforçats amb el complement de les espècies i de les herbes aromàtiques. Per exemple, en temps d’estiu, se sol usar l’alfàbrega, que és molt refrescant i digestiva. La seva fulla, fresca o seca, combina molt bé amb la pasta eixuta, el tomàtec i l’ou dur.
Pel que fa d’altres plantes aromàtiques més usades en la cuina catalana, cal esmentar el llorer que, amb la seva fulla assecada, aromatitza excel·lentment la pasta, les sopes, els estofats i els peixos escabetxats; el fonoll, de deliciós gust anisat, aromatitza i potencia el gust de les amanides, peixos i verdures; el julivert és un bon acompanyant de les picades i el romaní, que fa unes fulles de gust picant i molt oloroses, fresc o sec, lliga molt bé amb el peix, la carn de vedella i xai, i amb el suc de tomàtec; el timó o farigola combina amb les salses elaborades amb tomàtec o vi blanc i, sobretot, per ajuda a condimentar el peix i els rostits i, sobretot, per fer les sopes de farigola. Aquestes sopes es fan dins d’una cassola de terrissa on, amb aigua de font, hom hi posa un pols de sal, un manat de timó de muntanya o bé de serpoll, un parell o tres de llesques de pa de fogassa tallades ben fines, una tasseta d’oli d’oliva, i a voltes hi afegeix encara un parell d’ous a tall de reforç, i és una menja saludable i gustosa que refà el cos després d’una jornada de treball.
