És evident que el conflicte a Catalunya ha obert una crisi d’estat que presenta diverses manifestacions, des del deteriorament de la figura del cap de l’estat a accentuar la controvèrsia amb la justícia, acusada de manca d’independència política.
El sobtat i imprevist nomenament de l’anterior ministra de justícia, Dolores Delgado, com a fiscal general de l’estat aprofundeix aquesta ferida. Les protestes que s’han desencadenat són àmplies i estan justificades. Perquè resulta insòlit que qui era ministra de justícia del govern de Sánchez un dia, es desperti l’endemà sent la fiscal de l’estat i pretenent que sigui una persona independent i no subjecte a les instruccions del govern.
És evident que Delgado té una llarga carrera com a fiscal a les seves espatlles, però encara ho és més que amb el seu pas a la política i les seves declaracions i actuacions cada vegada més agressives, només ha demostrat que era una fiscal ideològicament molt compromesa, i que el seu pas a la política només va significar la seva sortida de l’armari.
No és un fet menor que sigui una de les ministres que més reprovacions ha rebut del Congrés, tres en total, i el fet que malgrat que aquest pronunciament de la cambra legislativa no hagi impedit nomenar-la com a fiscal, té un clar rerefons de menyspreu vers la institució que representa a tots els ciutadans.
És per totes aquestes raons, que la decisió de Sánchez constitueix un pas més a l’augment de la crisi d’estat no assumida que pateix Espanya, i posa de relleu una manca de responsabilitat per part del president del govern. Fa palès que una cosa és el seu discurs, que ofereix diàleg i inclusió, i una altra, ben diferent, la pràctica, i reforça el prejudici que Sánchez no és una persona fiable perquè els seus canvis de posició i les seves decisions poden ser molt radicals, en funció dels seus estrictes interessos a curt termini.
El nomenament de Delgado, i la sorpresa que ha comportat, pot tenir el seu correlat amb el retard, també inesperat, en el nomenament de ministres i el degoteig amb què es van produir fins a quedar per a l’última fornada el ministre de justícia. Una interpretació prou estesa és que Sánchez alhora que configurava el nou govern havia d’ajustar un nou fiscal de l’estat, que li permetés dur a terme amb facilitat els compromisos adquirits amb Esquerra Republicana de Catalunya, i això de retruc feia necessari un ministre que estigués disposat a acceptar aquest compromís sense la més mínima vacil·lació.
