Les claus del pacte PSOE-UP

Dos són els factors decisius que determinaran el pacte entre Sánchez i Unidas Podemos que es transformi en realitat o acabi sent, en bona part, un brindis al sol.

El primer factor és l’evolució del context econòmic. Una part substancial de les mesures no tindrien excessius problemes d’aplicació en una fase d’expansió del cicle econòmic, però hem entrat en una fase totalment contrària.

Les mesures relacionades amb la derogació d’aspectes de la legislació laboral de l’època de Rajoy, l’augment del salari mínim, pot afectar a l’ocupació en el sentit d’alentir encara més el seu creixement, bàsicament perquè el conjunt crearà com a mínim incertesa a l’hora de dur a terme noves contractacions. En aquest sentit, el predomini dels convenis de sector sobre el d’empresa contribuiran a aquest empitjorament de la contractació laboral.

Alhora, el programa ofereix un escàs compromís amb les polítiques actives d’ocupació. El conjunt revela una certa mandra mental, perquè després de tants mesos de negociacions -recordem que les primeres van començar abans de l’estiu- es podrien haver fabricat unes polítiques públiques més sofisticades, com tenen altres països, que a més de protegir en una mesura més gran al treballador, mantinguessin bones condicions de flexibilitat a l’empresa per adaptar-se al cicle econòmic. Els exemples d’Alemanya, Àustria i Dinamarca, entre altres, són prou il·lustratius del tipus de camí que es podria recórrer i que no s’ha fet. Per tant, tot el paquet de mesures laborals no prosperarà si l’atur es mostra irreductible.

El segon factor que pot retallar d’una manera substancial els acords, és Brussel·les, la Comissió Europea. Cal recordar aquí que quan l’anterior pressupost, que va ser refusat pel Congrés, Brussel·les ja va assenyalar que havia de retallar-se la despesa amb 9.000 milions. Aquesta premissa segueix vigent, i possiblement una mica empitjorada, donat que el dèficit d’enguany serà pitjor del compromès amb la Comissió. Però és que d’altra banda, hi ha multitud de mesures que generen despesa i que no és gens clar que puguin assumir els nous ingressos, producte dels increments fiscals.

Assenyalem dos grans capítols de despesa en continguts ara pactats. Un, el de mantenir el poder adquisitiu de les pensions, que garanteix sense més retocs un increment considerable del ja voluminós dèficit de la Seguretat Social, el que significa contreure més endeutament o arribat a un punt insostenible, crear una nova figura impositiva per mantenir l’equilibri. Però fins i tot així, la qüestió no és tan simple, perquè cada vegada més la balança de la despesa pública està molt desequilibrada a favor de la gent gran, i perjudica de forma creixent els joves. L’augment del salari mínim, per exemple, sense mesures complementàries clares dificultarà trobar feina sobretot en primera ocupació. Això significarà ploure sobre mullat perquè ja ara l’atur causa estralls entre la joventut. La segona gran partida de despesa és el nou pacte del finançament autonòmic. El retard en dur-lo a terme no ha fet altra cosa que multiplicar la factura i les carències. Un bon acord significaria un augment de la despesa d’uns 30.000 milions d’euros.

A partir d’aquesta xifra ja es pot contemplar que, fins i tot un mal acord, generarà una factura extraordinàriament elevada. I ja no cal entrar a parlar dels compromisos en matèria de sanitat, ensenyament, dependència, habitatge, persones sense llar, i un llarg etcètera.

En resum, el primer que cal debatre sobre el pacte i és on convindria que se centrés el Congrés, és en les xifres. Perquè primer i abans que res cal demostrar que es poden dur a terme, si no acabaran com sempre, lleis sobre més feminisme de gènere i LGBTI, la liquidació de la religió a l’escola pública, i totes aquelles altres mesures que facin recaure el pes sobre els ciutadans i les empreses, i que no representin més despesa per les finances de l’estat.