«Els conflictes locals són com miralls de les tendències mundials» afirma Robert Malley, ex diplomàtic nord-americà i president del think tank International Crisis Group (ICG). Les formes com esclaten, es desenvolupen i, eventualment, es resolen, són un reflex dels equilibris de poder i les ambicions dels actors implicats.
És per això que considerar els conflictes internacionals, per més aïllats que puguin semblar, és important per entendre el món actual i desplegar una política exterior coherent.
Quin són doncs els conflictes que caldrà seguir atentament en aquest 2020 segons l’ICG?
1. Afganistan
Es tracta de la guerra que provoca més morts cada any a escala mundial. No obstant això, sembla que el 2020 podria portar una oportunitat de resolució. Per primer cop des del començament de la guerra el 2001, els Estats Units i els Talibans han fet del diàleg una prioritat. El darrer esbós d’acord preveu una retirada de les tropes nord-americanes a canvi de l’allunyament definitiu dels Talibans d’Al Qaeda, la promesa de no deixar utilitzar el sòl afgà per planejar atacs terroristes i el compromís de negociar pacíficament amb el govern local. Després del trencament de la via diplomàtica a finals de setembre, els nord-americans semblen de nou convençuts de la necessitat de parlar. Washington exigirà probablement vincular la retirada progressiva de les seves tropes al compliment d’aspectes concrets de l’acord. Després de quasi bé 20 anys de guerra, no sembla una mala idea per un país totalment enfonsat que necessita urgentment un mínim d’estabilitat.
2. Iemen
El 2018, la coalició dirigida per l’Aràbia Saudita ignorà les demandes de la ONU de posar fi a la pitjor crisi humanitària del planeta. El regne dels saudites i els seus aliats iemenites reconeguts per la comunitat internacional no aconseguiren però esclafar la revolta dels houtis, assistits per l’Iran. Les tensions viscudes el 2019 entre Washington i Teheran, amb el seu màxim durant la sèrie d’atacs contra la indústria del petroli saudita, tingueren un efecte pacificador. Els saudites s’adonaren dels riscos d’una escalada bèl·lica i acceptaren les negociacions amb els houtis. El 2020 pot ser l’any clau per posar fi a aquesta guerra que ha fet més de 100.000 morts en el país més pobre de la península d’Aràbia.
3. Etiòpia
El primer ministre Abiy Ahmed (Premi Nobel de la Pau 2019) ha donat importants passos cap al diàleg amb l’oposició interna i amb Eritrea, el pitjor enemic exterior d’Etiòpia. Però el país ha de fer front a problemes importants, com el descontentament dels Oromos i Amhares, els dos grups ètnics més nombrosos del país i no obstant això marginats del poder per la minoria Tigray. Les eleccions previstes pel 2020 poden exacerbar les tensions ètniques.
4. Burkina Faso
Burkina Faso és el darrer país que ha esdevingut víctima de la inestabilitat causada pel jihadisme a la regió del Sahel, a l’oest de l’Àfrica. El govern nacional combat des del 2016 una rebel·lió de baixa intensitat dirigida pel predicador islàmic Ibrahim Malam Dicko, amb vincles a països veïns igualment consumits per l’amenaça islamista, com el Níger o Mali. Això no obstant, el govern sembla més preocupat per les lluites de poder a la capital que per posar punt final a la rebel·lió. Si el conflicte segueix el seu curs actual, la violència podria estendre’s del nord al sud del país, i afectar altres països de la regió fins ara pacífics, com Costa d’Ivori o Ghana.
5. Líbia
En aquest país de la ribera sud del Mediterrani, el general Khalifa Haftar s’enfronta al govern de Trípoli reconegut internacionalment. El país es troba així dividit en dos blocs des d’unes eleccions contestades el 2014 que seguiren a la caiguda del dictador Gaddafi. A mitjans del 2019, Haftar dirigí un atac fallit contra Trípoli per tal de reunificar el país. Mentre aquest militar compta amb el suport d’Egipte, els Emirats Àrabs Units i Rússia, el govern de Trípoli rep l’ajuda de Turquia i Qatar. Ara, el president turc Erdogan ha amenaçat a enviar tropes a Líbia. El país podria el 2020 esdevenir un nou teatre d’operacions bèl·liques entre potències enemigues, com ja ho és el Iemen.
6. Estats Units, Israel i l’Iran
Des de la reintroducció de les sancions nord-americanes a l’economia iraniana, el règim de Teheran ha incomplert progressivament compromisos de l’acord nuclear del 2015. Aquesta escalada podria induir a una intervenció israeliana per evitar que l’Iran efectuï nous progressos envers l’obtenció de l’arma atòmica. Els països europeus podrien alhora introduir les seves pròpies sancions contra l’Iran. Per evitar noves tensions, tant els Estats Units com l’Iran esperen un primer gest de l’altra part que triga a arribar.
7. Estats Units i Corea del Nord
Malgrat el diàleg obert entre Kim Jong Un i Donald Trump a finals del 2018, els progressos han estat escassos degut a les diferències de principi que separen Washington i Pyongyang. La darrera sessió de treball entre nord-americans i coreans acabà a Suècia a l’octubre sense avenços. Per intentar obligar Trump a proposar uns termes més favorables a Corea del Nord, Kim reinicià els assaigs nuclears al novembre. El 2020, els dos líders s’haurien de mostrar més pragmàtics i menys pretensiosos en les seves línies vermelles.
8. Caixmir
El 2019 una nova escalada de les tensions entre l’Índia i el Pakistan per aquesta regió fronterera conduí a la revocació de l’autonomia local. El Caixmir, l’únic estat de l’Índia de majoria musulmana, acceptà formar part d’aquest país fa 72 anys precisament si se li garantia un estatus semi-autònom. La decisió de Nova Delhi incrementà el sentiment antiindi de la població local, que sembla plausible que cristal·litzi en una rebel·lió de llarga durada.
9. Veneçuela
La revolta de Juan Guaidó el gener del 2019 no ha aconseguit provocar la sortida de Nicolás Maduro, que fou reelegit el 2018 en unes eleccions contestades per l’oposició. Malgrat les manifestacions, el règim chavista ha demostrat un elevat grau de resistència. Aquesta capacitat s’explica sobretot per la lleialtat de les forces armades però també per la manca de confiança en l’oposició per part d’una població que sembla ja habituada a la penúria. De cara al 2020, sembla haver-hi poques perspectives de diàleg.
10. Ucraïna
El nou president ucraïnès Volodymyr Zelensky, un antic actor de comèdia, sembla haver fet de la resolució del conflicte a l’est del país la seva prioritat política. Si bé les bases del pacte ja foren posades el 2015 en els acords de Minsk (la reintegració a Ucraïna del Donbass a canvi del respecte de la seva autonomia), Moscou i Kíev segueixen en desacord sobre els termes concrets de la reunificació. Malgrat la bona intenció de Zelensky, la principal dificultat el 2020 per fer dels acords una realitat serà navegar entre l’oposició ultra-nacionalista a Kiev d’una banda i els líders separatistes de l’altra. El camí cap a la pau és llarg però, després dels avenços fets al desembre entre totes les parts, hi ha previstes noves rondes de negociacions a París a començaments del 2020.
