La Cimera del Clima (COP25) que se celebra a Madrid del 2 al 13 de desembre, i que segurament clourà amb noves exigències per reduir l’augment de la temperatura del planeta, és necessària i té efectes positius, però també presenta el risc, com tants altres aspectes de la política actual, de la sobreactuació i de l’emotivitat. El risc d’aquesta riuada d’emocions és que el procés per redreçar el clima sigui escuma en gran manera, i d’una altra que determinades mesures d’impacte acabin afavorint el creixement de la desigualtat. És el cas del govern municipal d’Ada Colau a Barcelona i la seva Zona de Baixes Emissions (ZBE).
El canvi climàtic incorpora una sèrie de fets que no són contemplats per l’opinió pública i que poden crear moltes complicacions. Heus aquí alguns d’ells:
- La Cimera del Clima només ha aconseguit reunir els països que representen la minoria d’emissions. La Xina és amb diferència la potència més contaminant i la que presenta un ritme més elevat d’impacte sobre el clima. Ella sola aboca més carboni a l’atmosfera que tots els altres països del món junts, si exceptuem els EUA. Aquest últim país és el segon emissor, manté més o menys una taxa estancada de CO2 que vol dir que no millora, malgrat ser molt alta, després de la Xina. El tercer país que en la pràctica ignora els acords sobre el clima és l’Índia, que partint de nivells molts baixos ara ja té un pes significatiu. Sense la col·laboració d’aquests tres grans països és impossible aturar el canvi climàtic, especialment sense la Xina. Les historietes d’apagar el llum de l’habitació on no et trobes i coses de l’estil estan molt bé com a fórmules de moral laica, però la seva utilitat és perfectament descriptible.
- Es vol reduir radicalment la carbonització de l’atmosfera però no hi ha estudis sobre l’impacte de la transició. Aquesta significa abandonar tecnologies contaminants, però més productives que les tecnologies verdes de reemplaçament. Hi haurà, per tant, una minva de la productivitat que hauria de ser compensada amb polítiques de demanda. La descarbonització també tindrà un impacte sobre els actius contaminants. Com s’ha de gestionar aquesta pèrdua de valor? Més preguntes: quins segments de la societat i quins països del món depenen més de les tecnologies contaminants, i quin tipus d’ajudes i quin cost tenen les mesures per compensar-les? Només cal recordar que a l’inici de l’explosió dels “armilles grogues” a França té el seu origen en l’impost sobre el dièsel i la reducció de la velocitat en les carreteres locals.
- Què succeeix si no hi ha coordinació internacional en la transició ecològica? Caldria adoptar aranzels ecològics per evitar comportaments oportunistes? La qüestió és molt clara, és l’anomenat problema del polissó (free-riders); “per què he de contaminar menys quan, si ja ho fa la resta dels agents, me’n puc beneficiar?”. La Xina és el macro polissó.
Plantejar-se la lluita contra el canvi climàtic com una qüestió de voluntats i de reduir les emissions és necessari, però obertament insuficient si al mateix temps no s’aborda:
– Una política internacional molt més efectiva i concertada.
– Un coneixement millor dels costos de la transició.
– Els criteris de distribució d’aquests costos en termes socials i ecològics.
