El Parlament de Catalunya concedirà la seva mes alta distinció, la medalla d’Or, a l’ONG Open Arms i a la capitana del vaixell Carola Rackete, dedicada al rescat d’immigrants a la Mediterrània. El President del Parlament ha assenyalat que d’aquesta manera es dona una lliçó a altres institucions, estatals i europees, que guarden “silenci” davant aquests fets.
Molta gent pot valorar com positiu el que fan aquests vaixells, si bé també altres són molt crítics amb la seva tasca. En tot cas, és una acció afavorida per l’onada del políticament correcte, de manera que han acabat sent clixés de la moral mediàtica dominant; en aquest cas en l’àmbit de l’abolició de fronteres i el multi culturalisme.
La crítica a la feina d’aquestes persones no és pas petita: la seva acció afavoreix el creixement del tràfic d’ésser humans, el gran negoci d’aquells que els condueixen en condicions pèssimes i d’explotació cap a Europa per 5.000, 10.000, 12.000 euros. Quan la presència d’aquestes naus era abundosa, els traficants feien operacions rodones. Es tractava de llençar embarcacions perfectament insegures a la mar i notificar la seva presència a alguna de les ONGs, perquè els recollissin. Aquestes feien la segona part del viatge, la més difícil: aconseguir desembarcar-los a Europa. És evident que incentivar aquest camí era un desastre humanitari. També, perquè les xifres que paguen ja indiquen clarament que els qui utilitzen aquesta via són la petita burgesia local, la gent dotada de, relativament, més recursos, y capital humà, amb el què, segon efecte, l’abandonament del país té un clar impacte empobridor a mig termini.
El problema s’accentua, tal i com afirma la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, amb el desafortunat “sistema de Dublín”, que obliga al primer país d’arribada a gestionar el país d’asil, amb el risc ben real d’acabar fent-se’n càrrec de tot el flux, com va succeir a Grècia, i succeïa a Italià. Els acords amb Turquia, sobretot, Marroc i Argèlia han resolt en bona mesura el tràfec, no així el que procedeix de Líbia, un estat fallit en guerra civil permanent, i amb una forta immigració que pressionava a Malta i Italià.
Que morin al mar no és una solució, però afavorir les màfies sota el discurs humanitari tampoc ho és, perquè el problema és complexa. Seguretat, capacitat d’acollida, desequilibris i conflictes que expulsen població a l’Africa… són mols aspectes que cal abordar, que necessiten ser empresos en la bona direcció, en lloc de pretendre donar contínuament lliçons, qui a més no les pot donar.
Amb la seva acció, el Parlament de Catalunya envia dos missatges desafortunats: posen com a model una pràctica que complica més que resol, i sobretot perquè amb el discurs manifesta una supèrbia desafortunada davant les institucions europees. Els hi diu “preneu nota, així es fan les coses”.
El més lamentable de tot és que aquest Parlament, que es mou a cop del políticament correcte, convertint la més alta institució de Catalunya en una paròdia d’oportunisme mediàtic progre, es revela ineficaç per complir la missió per la que va ser elegit, que no és la de repartir medalles devaluades, sinó fer lleis, fiscalitzar l’acció de govern i dinamitzar-la.
Perquè és una paradoxa cruel que, mentre anuncien la recompensa per a Open Arms i Carola Rackete, Catalunya visqui a causa de la incapacitat i la improvisació, una crisi sense precedents amb els joves MENA (menors estrangers no acompanyats).
⇒ Els menas no tenen la culpa, però sí que són un problema |
Perquè la Generalitat, de la que el Parlament n’és part principalíssima junt amb el Govern, aporta com a única solució per aquells xicots que quan compleixen 18 anys, fer-los fora de les cases d’acollida -la majoria improvisades i amb personal contractat sobre la marxa-, deixant-los literalment al carrer, sense llar, diners, feina, ni papers. Són un altres nàufrags, aquests en terra ferma, que tenen com corresponsable el Parlament, la institució que dona medalles als que els salven al mar i lluny, mentre aquí, assumeixen sense ni tractar-ho, que s’ofeguin en el mar de la marginació, la pobresa, la droga i la delinqüència juvenil.
⇒ Els joves immigrants: malgrat els esforços l’alarma social creix |
