No resulta fàcil desprendre’s de la idea de que la possessió de bens de consum ens porta a la plenitud. Veiem en les tanques publicitàries com la paraula felicitat, acompanya un viatge o l’últim model d’un cotxe… Això ens porta a creure que quan més coses tinguem, més feliços serem. I així, darrera del desig de tenir una cosa, ve el desig de tenir-ne una altra, i una altra. Un consum cada vegada més accelerat de coses que no són bàsiques ni necessàries. Però són molts els que gaudeixen de tenir una imatge d’abundor i d’èxit personal, com si hi hagués unes ganes de presentar una aparença externa rica i plena, que en el fons no és altra cosa que la forma d’amagar una interioritat buida i pobre de contingut.
Però aquesta dinàmica de carregar-nos de coses supèrflues, en comptes de fer-nos guanyar més llibertat, ens fa entrar en una roda imparable de compres i deutes, i sortir d’aquest parany no resulta fàcil perquè el vent bufa en contra. L’entorn prima posseir en lloc del compartir, la competitivitat per sobre de la cooperació, el luxe pel damunt de l’austeritat… I per aquest camí, anem inexorablement cap a l’hiperconsum i el desastre ecològic.
Aquest consum constant està afavorit també pels propis fabricants, amb productes d’obsolescència programada, és a dir, productes amb data de caducitat que s’han de canviar quan un dia deixen de funcionar. Si demanes que te l’arreglin, et diuen que et costarà més que un de nou. Però també hi ha un altre tipus d’obsolescència, que és treure altres productes amb millors prestacions…i d’aquesta manera la persona insaciable, que vol anar sempre a l’última, creu que posseir bens d’última generació dona “estatus” social, i així la màquina del mercat no para.
En el passat, les coses funcionaven d’una altra manera. Primer s’estalviava. Quan hi havia els diners es produïa la compra. Aquest mecanisme retardava la marxa del consum. Però avui, amb el crèdit ràpid, el temps entre el desig i la compra pràcticament ha desaparegut. El consum s’accelerarà i la producció de deixalles també.
Va ser cap als anys noranta, quan el “Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic” va donar el crit d’alerta posant sobre la taula el tema dels residus no reciclables i l’escalfament global. Aquesta nota és agafada amb alarma pels grups ecologistes, però amb absoluta indiferència per par dels líders de l’economia de mercat. Els grups crítics de l’economia de mercat són conscients de la necessitat de sortir dels valors que sustenten aquest sistema. Cal un canvi que atorgui prestigi a l’austeritat i qüestioni el consumisme acrític, que dificulta el benestar humà. Redescobrir l’austeritat com a actitud vital i veure els espais lliures que ens deixa per poder omplir-los d’accions relacionals que sempre podem treballar per millorar-les. Segurament que per aquest camí trobarem uns atractius a la vida que ens confirmaran que es pot viure millor amb menys.
