Després d’anys de recuperació econòmica, la classe mitjana viu asfixiada pels preus de l’habitatge i dels lloguers. Malgrat aquesta complicada situació, gairebé mig milió de pisos de la bombolla immobiliària segueixen sense vendre. Segons el ministeri de Foment, des de l’any 2009 només s’ha reduït en un 29% l’estoc d’immobles.
De l’any 2005 al 2009 l’estoc es va disparar, arribant a aconseguir al màxim de 649.780 habitatges. Aquest estoc, recorda Foment, només inclou habitatges que mai s’han venut, i no l’habitatge que algú ha adquirit i està buida. Tampoc inclou habitatge de les noves promocions començades en els últims anys i que estan encara a la venda.
Tenint en compte la distribució territorial de l’habitatge per vendre, el 49,7% de l’estoc s’acumula a la Comunitat Valenciana, Catalunya i Andalusia (86.137 habitatges, 73.048 i 69.327 respectivament). No obstant això, aquestes són les tres comunitats més poblades. En termes relatius, respecte a la població, l’estoc és especialment gran a Castelló (5,89%), Toledo (3,89%), Almeria (4,56%), la Rioja (4,42%), Ciudad Real (3,93%) i Lleida (3,84%). En el conjunt d’Espanya l’estoc suposa l’1,79% del parc d’habitatges. A les zones més dinàmiques, com les províncies de Madrid, Barcelona o València, l’inventari d’habitatge sense vendre no arriba ni a l’1,5%.
Per províncies, Madrid (40.145) i Barcelona (38.048) encapçalen la llista d’immobles nous sense comercialitzar, al costat d’Alacant (39.309) i Castelló (24.958), amb molta menys població però no així les cases doncs es van multiplicar en l’última etapa de la bombolla. De fet, les terres castellonenques concentren el percentatge més gran d’existències no venudes respecte al seu parc immobiliari, un 5,9%, seguides de Toledo (4,9%) i Almeria (4,5%). L’interior i la costa mediterrània són, a priori, les zones amb pitjor sortida.
En paral·lel, la construcció d’habitatges prossegueix la seva recuperació i ja s’acosta a la banda de 150.000-180.000 obres noves iniciades a l’any que el sector estima com a xifra «raonable». En 2018 es van concedir 128.799 visats per començar a aixecar cases, un 18% més que l’exercici anterior i 2,2 vegades més que el 2014. La tendència és que seguiran augmentant.
Un lloguer asfixiant
En quatre capitals de província el preu del lloguer ha arribat a assolir nivells anteriors a la crisi econòmica. Madrid, Barcelona, Palma de Mallorca i Màlaga han trencat el sostre dels preus que havien arribat abans de l’esclat de la bombolla immobiliària entre els anys 2007 i 2008, segons les dades de Fotocasa. A més, els preus al tancament de l’any passat indiquen que almenys 11 més capitals espanyoles s’han escalfat i freguen màxims.
Concretament, Barcelona va tancar 2018 a un preu per metre quadrat de 16,06 euros, fet que el situa un 7,28% per damunt dels màxims del boom. No obstant això, aquest no ha estat el preu més car que s’ha arribat a pagar a la Ciutat Comtal pel lloguer, ja que el gener de 2018 va ser quan realment els preus de l’urbs catalana van aconseguir un nou rècord en situar-se el metre quadrat en una mitjana de 16,26 euros. El que vol dir que després d’aquest nou pic, el lloguer a Barcelona es va anar refredant al llarg de l’any passat, tot i mantenir-se en preus superiors a la precrisi.
Una situació que ve encapçalada per la bolcada a les expectatives sobre el preu dels arrendaments. Al llarg de l’any, els enquestats han reflectit que les seves previsions sobre els lloguers han passat de pujades a pensar que els preus es van a mantenir.
