El número dos del PSOE, ministre de foment, José Luis Ábalos Meco, ha fet palès que Sánchez es presentarà al Congrés per aconseguir els vots necessaris per ser elegit president del govern sense tenir garantits els resultats. D’aquesta manera expressa una realitat i alhora incorpora pressió als altres grups polítics amb el rerefons de tornar a convocar unes eleccions que en teoria pocs canvis introduirien en la correlació de forces. Per la seva banda, la vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, fixa la posició oficial amb l’afirmació que no es plantegen la hipòtesi d’anar a unes noves eleccions.
Darrera aquest debat, que el mitjans de comunicació segueixen sense reserves, en el que tot se situa amb qui votarà, qui s’abstindrà i qui optarà pel no, s’oculta una qüestió molt més transcendent, quines són les prioritats bàsiques, ara ja concretes, d’acció futura de govern de Sánchez? Són perfectament desconegudes. Ara ja no es tracta de presentar-nos un al·luvió de centenars de mesures, ni de declaracions de valors universals. Es tracta que ens digui què farà el primer any de govern, a què es compromet, i quines són les seves fites per al present mandat. Això és el que els partits i l’opinió publicada hauria de reclamar, i fugir dels debats nominals. No es pot dir que es votarà a favor o en contra perquè es digui Sánchez o sigui del PSOE, sinó per al que en concret, en seu parlamentària, es compromet a fer. Si la política no es trasllada a aquest nivell, la democràcia serveix de molt poc.
Ja va succeir al llarg de la campanya on el tema central era amb qui pactarien, i molt poc el que es comprometien a fer. Al final resultarà que cal fer una llei que obligui als partits a dir quines són, fins a un màxim -diguem de 10- les mesures, objectius, que es comprometen a impulsar si són elegits.
Des d’aquesta perspectiva el que no és assumible és que el president del govern vulgui ser-ho sense plantejar-se una resposta al conflicte català, que és un dels més greus que té plantejats Espanya. Hi ha el tema judicial, evident, però no únicament, perquè altres grans qüestions esperen la posició del PSOE. En concret, n’hi ha una de decisiva: la del nou finançament, que ja s’hauria d’haver acordat durant l’últim mandat de Rajoy i que no pot esperar més temps. Li reclamen fins i tot els seus des de la Generalitat valenciana i a més amb urgència.
Aquesta mateixa setmana en un article a El món de demà, Antoni Castells Catedràtic d’Hisenda Pública de la UB i Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, quan el tripartit proclamava aquesta mateixa necessitat i a més en precisava alguns continguts, també afirmava el seu escepticisme per un model federal, que no veu possible en el cas espanyol, contradient així al PSC i apostant per un sistema de finançament específic en relació a Catalunya.
La posició dels partits catalans hauria de ser clarament la d’exigir concrecions en aquest i altres terrenys necessaris pel present i futur dels catalans, i no entestar-se en vots fonamentalistes que podran satisfer les seves particulars visions, però que no serveixen al bé comú de Catalunya.
