Tradicionalment, els estrategues i estudiosos de la política mesuraven el poder d’un país a escala internacional pel seu exèrcit. Així, Prússia era una súper-potència malgrat tenir un territori i una economia menors a les de la gran majoria de països europeus.
Més tard, tal i com es demostrà a la Primera Guerra Mundial, l’economia esdevingué un paràmetre clau per establir l’escala de poder entre les nacions. Malgrat el poder militar alemany, els aliats el derrotaren esgotant els seus recursos econòmics més que no pas humans o purament castrenses.
En ple segle XXI, està emergent un nou paràmetre per establir els equilibris de força entre estats: la salut demogràfica d’un país. Això és així perquè mai abans en la història hi havia hagut desequilibris en les piràmides de població tan grans com avui en dia.
Sempre hi ha hagut una correlació positiva entre pes demogràfic i importància internacional d’un país. Observi’s el cas dels Estats Units, i com el seu pes internacional ha augmentat poc a poc a mesura que la seva població ha anat expandint-se. Al 1850, hi havia 23 milions de nord-americans per 36 milions de francesos.
Avui, hi ha més nord-americans que francesos, alemanys, britànics, italians i holandesos junts. Si els Estats Units dominen (més aviat, predominen en) el món, és perquè durant molt de temps han tingut una de les masses laborals més nombroses.
A més a més, si tradicionalment una demografia en expansió significava capacitat de recaptar més impostos i enviar més homes a la guerra, avui implica molt més: la població ha esdevingut el dipòsit de productivitat d’un país, el paràmetre econòmic clau de l’economia moderna.
Així, la diferència entre una econòmica desenvolupada i una altra que no ho sigui és avui dia abismal degut a les diferencies en productivitat. Però un país desenvolupat i ric amb una població minvant s’arrisca a perdre molt més que un país pobre que perd també població.
A diferència de l’economia, la demografia és una ciència social raonablement exacte per a establir prediccions a llarg termini, ja que la majoria d’habitants mundials del, per exemple, 2040, ja han nascut. Aquesta exactitud fa que la demografia sigui una eina important pels decisors polítics. La condició per a utilitzar-la és però tenir una visió de llarg termini.
Un cop s’introdueix la variable demogràfica, la Xina no és un rival tan aterridor pels Estats Units com afirmen els economistes. Amb una població que arribarà al màxim històric cap al 2027, i una taxa de fertilitat que oscil·la entre els 1,3 i els 1,6 fills per dona, Pequin tindrà seriosos problemes per no tan sols avançar els Estats Units, sinó inclús mantenir la seva posició actual.
Europa, que presenta en general creixements vegetatius de la població negatius des dels anys 70, ha suplert fins ara la falta de naixements amb la immigració. No obstant, aquesta solució està demostrant tenir seriosos inconvenients: en primer lloc, la productivitat dels immigrants que arriben és, en general, extremadament inferior respecte els natius.
En segon lloc, la gran majoria d’immigrants europeus provenen de cultures radicalment diferents a l’occidental i presenten problemes per integrar-se. Això contribueix a perpetuar les desigualtats econòmiques dels immigrants de segona i tercera generació respecte els natius, i està actualment generant un vendaval polític pel seu pes demogràfic creixent.
Mentre als Estats Units es preveu que la població en edat de treballar creixi un 10% entre el 2015 i el 2040, a països com Alemanya i Japó baixarà més d’un 20% durant el mateix període. I això sense tenir en compte les diferències de productivitat creixent derivades dels problemes de integració dels immigrants europeus. En efecte, mentre als Estats Units la productivitat global creix de forma constant i ininterrompuda, a Alemanya porta ja més de 10 anys estancada.
Estem tan sols començant a sentir els efectes de la demografia en la política internacional, que en el segle XXI portaran moltes sorpreses per a tots aquells decisors centrats en solucions a curt termini com la immigració en massa.
